dilluns, 10 de gener de 2011

Tanquem aquesta paradeta...



Estimades i estimats lectors. Des d'ara mateix, aquest blog deixarà de ser actualitzat regularment. Acaba l'aventura del Costumari Desacostumat com a pàgina independent i tornarà a la seua matriu, Can Carrasca, on s'acomodarà poc a poc de nou.

El motiu? Més que res el poc temps lliure que ens queda i la llàstima de veure aquesta pàgina sense actualitzar correntment.

Vos demanem disculpes però poc podem fer. Ja ens passem prou hores davant l'ordinador com per anar creient que perdem un temps preciós...

Moltes gràcies i, esperem que ens seguiu a Can Carrasca...

dissabte, 8 de gener de 2011

Calendaris...





Enguany, no hem trobat cap calendari de paret que ens convença. Uns els hem considerat horribles, altres indignes, i encara més, altres horriblement indignes o bé indígnament horribles. Per això usem l'assèptic i lletjot de Caixa Ontinyent per tal de penjar-lo, més que res perque és inapreciable i tapa d'allò més correctament un  lleig forat en la paret. Un altre ens acompanya, un de preciós per tenir-lo a prop, sobre la taula del nostre despatx, un "Calendari de la Lluna" ben interessant que compràrem a una llibreria de Montblanc. I encara falta un calendari que tindrem a dins de l'ordinador, el que estem preparant l'amic Juanjo Alcaide i un servidor, que estarà disponible a partir de dilluns. No podeu imaginar el maldecap informàtic que ens ha suposat aquesta setmana, sent una cosa tan senzilla... El dilluns, el dimarts a més tardar, prometem tenir la cosa enllestida. Anirà, com no, sobre festes de la Vall d'Albaida, i vos el podreu baixar quan vulgueu i de bades...

Però jo vos volia parlar de dos calendaris situats a les antípodes l'un de l'altre per més que estan relacionats estretament. El primer ha alçat molta polseguera a tot l'estat espànyic. Està editat per una confraria setmana-santera mallorquina, l'Associació del Davallament de Sant Joan i en ell es veu els confrares tot representant escenes bíbliques, o amb simples posats, ben lleugers de roba...



El nostre vell conegut bisbe Jesús Murgui, segons la premsa, ha arribat a posar el crit al cel, i ha dit que banalitza la Setmana Santa i que no té en absolut els sentiments religiosos dels catòlics mallorquins. A més, el bisbat recrimina a una associació com aquesta, de caràcter religiós i cultural, una falta de respecte cap els signes cristians, i en particular cap els de la Setmana Santa, amb tant contents com estan els xicons amb els calerons que han guanyat... que ho han venut, tot! 


I és que a l'Església no li agraden gens aquestes parafernàlies. És lògic. Són tan poc devotes...


Com a màxim, el que "suporta" són aquells calendaris fets per Piero Pazzi i coneguts com a "Calendario Romano" en què aquest fotògraf venecià reflecteix cada any dotze sacerdots o seminaristes "guapos" i que s'ha convertit en tot un reclam pels turistes que acudeixen al Vaticà. Però no malpenseu, no és per la bellesa efèbica o masculínica que emanen aquells castos religiosos retratats, sinó per la informació completa sobre l'Estat Vaticà que recull... Res més faltaria...

divendres, 31 de desembre de 2010

Alguns dels Esperits Fecunds del Capdany...

Aquest text va ser el darrer que vaig publicar dins la sèrie "Costumari Desacostumat" a la revista Crònica d'Ontinyent, i recull un resum resumidíssim de l'existència d'un seguit d'Esperits Fecunds en el dia darrer o darrers de l'any, que concentren gran quantitat de màgies i fetilleries...
Ara vos el torne a passar, en remembrança...





 El Tio de les Orelles: És un “germà” de l’Home dels Nassos que apareix encara, especialment per les terres del Comtat de Cocentaina, cada 30 de desembre. Per enganyar els xiquets se’ls envia a buscar-lo tot i dient que li queden tantes orelles com dies queden en l’any...





L’Home dels Nassos: A casa nostra, ha estat tingut com un bon auguri la seua vinguda, a tall d’esperit viatger relacionat amb el canvi d’any, l’hem presentat lligat a la indústria local fent-lo comerciant que venia a negociar i que s’hostatjava, per un dia, a algun dels hostals o pensions existents a Ontinyent. És també un esperit d’abundància, car una de les seues llegendes referidores el fa posseïdor de 365 nassos que va perdent poc a poc, deixant-se’ls en els llocs més inversemblants fins que hui només li’n queda un. La dita per engalipar els xiquets és ben senzilla... “Has vist l’Home dels Nassos, que té tants nassos com dies queden en l’any?”... la imaginació infantil fa ja la resta. A Catalunya és representat a través de capgrossos que fan una cercavila el dia 31 de desembre, i al País Valencià, a més d’a la Vall d’Albaida, també el busquen pel Prado els xiquets de Gandia.



Sant Silvestre: Primer papa de l’església oficialitzada per l’emperador Constantí i primer sant no màrtir canonitzat. En el seu temps succeí el Concili de Nicea famós i li calgué lluitar contra els heretges donatistes i les pressions de l’emperador. En bona part d’Europa és tingut com el més important dels esperits viatgers del Capdany perquè senyoreja el darrer dia i obre un nou temps. Diuen que viatja incansablement tot buscant les necessitats reals de la gent, i que en el seu dia atorga favors a qui els precissa de bona veritat allà on es troba. Això de les modernes curses esportives no tenen res que veure amb el sant ni el seu costum!




Any Vell: Del costum antic de representar l’any que acaba com a vell amb barbes blanques i túnica esgarrada, dalla mortal i rellotge de sorra que es buida, junt al costum de fer ninots per les Festes de Folls (com ara els Nanos de Mitjan Quaresma de Cocentaina), han vingut tradicions com la de representar l’any que mor com un ninot que cal cremar per, després, passar a llegir el seu testament carnavalesc, amb un fum de peticions positives per l’any que s’enceta. És una festa molt estesa hui pels països sud-americans.




Any nou: I si l’any vell és un ancià, l’any nou és un nadó molt semblant al Jesuset que en el dia de Ninou o de Capdany acompleix una vuitava (i que és quan se’l va circuncidar tot seguint la llei jueva). La figura està relacionada amb la bona sort i els desitjos que des de sempre s’han demanat pel nou temps, desitjos i propòsits que solen mantenir-se i durar just el que va de Nadal a Sant Esteve.

dijous, 30 de desembre de 2010

A les danses d'Ibi...



És sempre un plaer seure al carrer de les Eres d'Ibi i, entre el fred i la foscor que va fent-se, veure't brillar els fadrins quan dansen. La xaramita va fent la seua i ells entren a cada passada fent aquell pas valent de bot i deixant jugar entre ells els Tapats, que poc a poc i al darrere, van guanyant-nos a tots, amagant la identitat i estrafent la veu quan et pregunten que si no sabràs qui són...

Enguany, el premi recent que s'hi entrega als grups de Tapats, l'ha guanyat merescudament els qui han representat una boda de vídus, amb un estil, unes maneres i unes robes sorprenent. Encara no em crec el bellísim ram de roses...

Paperet repartit pels Tapats "vidus".



I les folies, com són de boniques, i la festa sencera tendra i enyorada ja...


Puff, el drac màgic que no ens podem treure del cap...


Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar, i jo me l'imaginava corrent amb els xiquets i les xiquetes de tot temps que l'estimaven per les plages i les cales de la Marina, i si m'arribava, era sempre amb la veu de l'amic Paco Muñoz...

Aquesta preciosa cançò protagonitzarà aquesta nit el programa "No me la puc treure del cap" de TV3, un fantàstic espai un tant irregular, on igual t'analitzen obres amb gran detall i gust com ara "L'Àguila negra" o "Jo vinc d'un silenci" o te les presenten de manera banal i buida, com el "Bon Dia" i "Corren" o "Per què he plorat" (quina pena...). Esperem que tracten Puff amb estima...

I per més versions que vagen traient i presentant, perdoneu, però ens quedem amb la veu de Paco, tan tendra...

El Tio de les Orelles



Si l'Home dels Nassos, amb prou forces és conegut en alguns dels nostres pobles, del Tio de les Orelles, que ens visita hui, hi ha tant poca memòria... No passa res, que a casa nostra és ben rebut sempre... El Tio de les Orelles, que té tantes orelles com dies queden en l'any...

El vàrem conéixer a Cocentaina, perquè al nostre Ontinyent no acostuma a fer parada. Se sap que és home callat i misteriós, però poca cosa més. Això sí, afable i ben educat com pocs.

Que tinga bon trajecte, esperit fugisser del capdany, i moltes gràcies per fer-me somriure de nou, com cada vegada que ens visita... Què no ens trobarem aquesta vesprada en les danses d'Ibi?

dilluns, 27 de desembre de 2010

Folls

I per acabar com toca l'any foll deu..., no sabem ni concebim altra manera, ens desplacem de bon matí a la vila d'Ibi per veure i viure al bell mig de la plaça la famosa enfarinada... Ja s'acaba la cosa, hem anat esgotant un any i esgotant projectes, vinga a fer vinga a fer, de vegades propassant les nostres pròpies forces. Sempre a l'espera que algú puguera o volguera accedir a aquelles històries que anàvem contant. Però com hui, la farina omple plaça i se n'anirà. Els Folls, l'Ajuntament dels Enfarinats i l'Oposició, aniran mesurant en benefici del contribuent, i recaptaran segons conveniència... Nosaltres, anirem tancant i refent paradetes. La primera que anem a tancar serà aquesta d'ací, ja us ho avisem, que no ens dóna el producte desitjat pel temps que ocupem parlant-li i pujant-la....

diumenge, 26 de desembre de 2010

dimecres, 15 de desembre de 2010

Tal dia, hui, fa els anys... Sanchis Guarner.



A l'any que ve farà del seu traspàs el compte redó dels trenta anys del traspàs de Manuel Sanchis Guarner, que succeí tal dia com hui. Una meravella d'obra, la d'aquell home que cal que els valencians estimem i coneguem com cal. Home i obra. Obra i home.
Si voleu servir-vos d'entrar ací, trobareu informació ben interessant d'un dels més preclars genis nostres del segle XX que, humilment, volem hui recordar ací mateix a casa nostra, on sempre li hem guardat un respecte que s'apropa a allò reverencial...

diumenge, 12 de desembre de 2010

Santa Llúcia. Llum!



Santa Llúcia, la portadora de la llum, concita les darreres festes que vivim abans de la imminent arribada del Nadal. Les meues preferides, sense dubte, són les d'Ibi, que enguany no he pogut viure per qüestions de salut. Però com a tradició, preferisc aquella de Penàguila que diuen que s'usava per les dones estèrils. Segons em contaren fa molts anys, si una dona pren el sol tota nua a l'hora del migdia i en mig de l'arc de pedra altíssim que hi ha a aquell bellíssim poble, aquesta queda prenys, que dirien els clàssics... No sabem si això era influència màgica o afluència d'algú que no tocava per allí d'espectador, però ens asseguraven que la cosa funcionava.

Siga com vulga. Que tota la llum que hàgeu donat enguany als amics i estimats, vos siga tornada amb creixences...

No, si al final, enguany em quedaré sense torró a la pedra!

dijous, 9 de desembre de 2010

La Corriola...



Poques coses hi ha de tan amables al món que pujar un dia tebi de la Puríssima al tossal de Santa Bàrbera, al migjorn del gran torrejó del Castell, per tal de compartir amb tantes persones l'alegria de la Corriola. Estic en cert que la tradició ve de ben antic, que l'ermita és del segle XIII i han hagut monges cuidant-la, i ermitans després. Que pugem a celebrar la santa quatre dies després de la seua data ja no canònica tampoc no és cap sorpresa. Sent que la festa de la Puríssima no ha estat mai massa aïna a Cocentaina (per raons marianes que algun dia explanarem) el fet d'aprofitar un matí festiu per gaudir d'una natura esplèndida abans que el massa fred i la massa obligació ens tanquen a casa, i quatre dies posterior, segur que ha ajudat.

Ara, ens mengem ben a gust el pa cantonejat de la corriola, que ens ha pastat a posta el pare d'Ana, ben agraïts que li estem perquè poques coses tan bones tastem d'aquest tipus, i la famosa llonganissa de volta, un acompanyament deliciós de bona veritat. Seiem prop de l'ermita, amb el sol a l'esquena, i anem dient, arreglant aquest món d'ací i el d'allà també (el del nostre poble), i xerrant de poc en poc amb cadascuna de les persones que estimem i que anem trobant. Enguany, de tres branques distintes de Carrasca. Imagineu quin goig...

I comença Dani Miquel a entretindre la nombrosa xicalla mentre la campana, com toca, no para de sonar. Si li molesta al rector a l'hora de dir missa -conclouen tots aquells que van passant sota aquelles voltes màgiques- que se'n torne allà baix, que ací, hui, eixa és la tradició, menjar corriola i voltejar campana, perquè la santa ens guarde a tots de les tronades...

I jo recorde llavors aquella mantra que ma mare en contava de sa mare...

"Santa Bàrbera va pel camp,
buscant l'Esperit Sant.
L'Esperit Sant no pot vindre
i tres núvols veu vindre.
Uno de foc.
Uno de pedra.
Uno que rellampega.
Santa Bàrbera bendita
lliura'ns del llamp i la centella".

I després d'un matí i un migdia tan ample, amb els sons dolçaines del Mal Passet i tantes converses i troballes com hem fet, i amb la presentació a un bon amic de la festa i la gent, que acaben enamorant-lo com a mi m'enamoren cada vegada que me'ls trobe. Anem tornant cap a casa.

Es pot dir que torne feliç. Molt feliç i pagat de la Corriola...

dimarts, 7 de desembre de 2010

Entren les soques a Canals...


Anit, assistírem de nou al gran espectacle que és l'entrada de les soques per a la foguera de sant Antoni a Canals. Tot un goig de festa, si és que superes el trauma de no poder aparcar més que lluny lluny d'on tot succeeix....

El fet de contemplar tanta cavalleria engalanada com a dia de festa major, i l'emoció de la gent amb els primers vítols i l'entrada de les tantes branques agranant i fent net el carrer és cosa ben aconsellable, per agradosa, lluïda i arrelada. L'obsequi de quemenjar per part dels festers, també és cosa de dir, així com el castell de focs que s'hi disparà.

Au, i des d'ara, a fer-la ben alta la foguera millor del món, a veure si tenim la sort de poder anar a vore-la cremar quan s'aprope el dia gran. Ahir, bé que semblava això mateix, un dia gran. Ho és tot començament...

dilluns, 6 de desembre de 2010

Culpables... per no fer res!




Això de la festa, fer festa i tota la pesca, moltes vegades resulta molt complicat. I viure-la sense voler-ho...
La festa -no podem negar-ho - és molesta, especialment per aquell "públic" potencial, el veïnat, que no hi participa directament. I quan s'allargassa, la festa, la vespra, els mig-anys, les tantes ocasions que hi ha per trobar-se i "organitzar" es poden arribar a convertir en insuportables. Què vaig a dir-vos a aquells que "patiu" les falles o les fogueres...

Per això és més interessant encara el que ha passat ara a Albaida.
El seu ajuntament, que ja s'ha posat en la picota tantes vegades que ara, una més, ja no li ve de nou, ha estat condemnat per fer el que fan tants i tants ajuntaments. Que hi ha queixes del veïnat perquè una comparsa, filà, casal... no respecta horaris i emprenya el veïnat..., doncs res, a donar llargues, a aplaçar sancions, que poden ser molts vots, tu... I què han fet els veïns, denunciar l'Ajuntament i guanyar la partida. Ja veieu que el silenci administratiu pot arribar a ser tingut com a delicte... Així que prepareu-vos, barbes del veí, al remull.

Ofrena de flors i pluja...


Rondine per casa.
Quan rondine per casa m'aïlle d'allò que tinc a l'exterior. Ni les persianes alce.
Parle amb algú pel méssenger.
Em diuen que plou, que plou molt.
Al·lucine.
La mare que vos ha parit a tots. Recollons.
Porta esta persona dient-me fa un mes que hui plouria.
I jo vinga a dir que no, que el dia dels Nicolauets no pot ploure.
És la Mare de Déu de Castelló de Rugat, la que no es banya MAI.
Per tant, no és possible que ploga.
Però sí.
Alce la persiana.
Plou molt.
I la Mare de Déu de Castelló de Rugat encara pot ser que no es banyara a la vesprada.
El que sí que és ben clar és que l'Ofrena a la Puríssima d'Ontinyent estarà passadíssima per aigua.
Aquesta persona porta dient-me un mes sencer que plouria.
I sa mare també ho deia.
I més gent encara m'ho ha dit.
Diuen que la Puríssima d'Ontinyent controla la seua festa a partir de l'oratge.
Quan ha passat alguna cosa greu al poble i/o relacionat amb la seua festivitat que no era del gust popular, ha plogut.
Plogué en les festes immediatament posteriors a l'assassinat del seu tresorer.
Plou quan hi ha algun canvi no massa desitjat pel poble.
Hui plou.
L'Ofrena, des que es va crear, sempre s'ha fet diumenge.
Enguany, es feia per primera vegada el dia de la Constitució tot aprofitant que és festa.
Es trenca així el pacte no escrit entre l'Ajuntament i els Purissimers per no ocupar un dia de festa política amb la festa a la Patrona.
Plou.

I ja està.
I jo flipe, quina maner "empírica" tenim a Ontinyent per comprovar si els canvis festius són bons.
Per a uns, les isobares, per a altres, la mateixa divinitat a través de la seua voluntat oratgiana.
No som res.
Però som únics, xe...

A vore si para de ploure i tenim la festa en pau i ens estalviem interpretacions estranyes....

dijous, 2 de desembre de 2010

La llengua basca...

I com que hui és el dia de tan bella llengua i antiga i estimable, una cançó en Euskera cantada per Oskorri...
Encara tinc l'esperança d'aprendre'n algun dia els seus rudiments.
He estat tan feliç entre gents que la parlaven...

Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí