Si espereu que als lluïts "Abencerrajes" els endosem una música èpica i altiva, us equivoqueu de totes. Per això ja estan el "Santiago Capitán Abencerraje", "Roda Celest" i "Abenserraig" del meu germà... Jo, preferisc tirar cap a l'èpica del sentiment, de la senzillesa, de la bellesa que du la tendresa d'aquells jardins de Granada que tan enamorat em tenen. Aleshores, seguiré altre dels camins musicals que ofereix la música abenserraja de Saül, "Honorança", i faré memòria d'aquella família tan tràgica que llumena tantes i tantes llegendes a l'ombra de la serra Nevada i que, asseguts a l'Albaicín, només ens deixa que enamorar-nos dels colors que el capvespre reflecteix sobre aquell palau vermell que és l'Alhambra...
És entrar al palau dels Natzarites i trobar-te tota la vida rebel dels seus enemics darrers i iguals... I entre els senillars altius, les columnes primes i bessones, els artesonats divins i tanta ombra vestida de sol, me'ls imagine encara, feréstecs, sospitosos, actius, concisos, a la defensa d'aquell més jove dels seus que vol pujar al balcó de l'estimada natzarita i que és l'esposa del jalifa... Saben que poden acabar tots traïdors, vessant la sang del coll en qualsevol dels marbres de les fonts d'aquelles sales, però què importa, si triomfara l'estima... I tots, daga en mà, s'han vestit amb el negre de la nit més negra, amb ribets de blanc i daurat, com ho fan els abenserraig del meu poble...
Aleshores, només pot sonar que Tàrrega, els "Recuerdos de la Alambra", i si toca Narciso Yepes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada