I és que, amb els Mudéjars, van units sempre els Mossàrabs, més que siga perquè els qui no són d'ací prop s'acaben de marejar. No només pel nom tan paregut a oïdes foranes, sinó perquè la seua representació és d'allò més curiosa. Vejam. Són els cristians que es van quedar amb els nous senyors musulmans vivint tan tranquil·lament... sempre que pagaren els corresponents impostos. Sempre pagaven les tornes a qualsevol conflicte que hi hagués amb els Cristians perquè els tingueren a tall de quintacolumnistes. Diuen que a València, amb la cosa del Cid, se'ls carregaren a tots i quan arribà Jaume I, palmes. Alguns il·luminats insisteixen en la idea contrària, que ja parlaven valencià, tenien fallera major, importaven taronges de la Xina i contaminaven com ara l'Albufera... Una tòpica estampa costumbrista...
Però els Mossàrabs del meu poble són seriosos i són molts. Potser perquè com a tot arreu són cristians i ací són moros...
A l'hora de la festa, amb això de desfilar en els alardos amb vestits diferents per esquadres, semblen més un regne de taifes que no altra cosa. Però quan es prenen seriosament una cosa i saben que farà saó, tots a una... Així que no els estranyarà gens a estos cristians moritzats que els posem un fragment preciós d'una missa mossàrab. Ells saben bé què és això... bé coneixen els seus origens i han fet perquè els coneguem tots els ontinyentins amb l'organització d'alguna ací mateix... Així, la "Capilla Gregoriana del Santisimo Cristo del Calvario de Merida" interpreta l'himne del Glòria de la "Reconstruccion de la Misa Mozarabe de Santa Eulalia". Mereixeran menys els Mossàrabs del meu poble que un glòria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada