dilluns, 7 de juny de 2010

Corpus dretà



La festa del Corpus de València segueix igual. Igual que quan la vaig conéixer, igual que fa quatre-cents anys. Segueix tenint la voluntat directriu d'ocupar a través de l'orpell  i ara també el Bé d'Interés Cultural tots els sentits de l'organisme social per extasiar-lo, per dur-lo a una catarsi indescriptible que té el seu súmmum al pas majestuós de la Custòdia... Mai no la pots veure del tot perquè un núvol d'encens te la difumina als ulls, perquè una pluja intensa de pètals et fa de cortina, perquè te la defensen, malgrat els decrets governamentals, els militars; perquè la casta política somriu immediatament al darrere per a que les flors i l'espècia volàtil també els faça a ells divins i dissimule així les seues passions més humanes....

Cada cosa té el seu lloc, cadascú no és igual a cadascú perquè el lloc eixe precis i la vestimenta que l'acompanya el distingeix. I tot plegat coloca en el seu lloc de l'escalafó vital els processionants, els participants, el públic expectant que tot ho omple i que, en venerar-ho perquè es veu en tot això reflectit, aplaudeix fins a trencar-se les mans. Aplaudeix la separació per herència, per ofici, per benefici. Aplaudeix els polítics que pateix aquesta terra dissortada encastada en un tòpic rebregat, maniqueu, fals i traïdor que apareix a cada moment del dia, en comentaris de veus gens baixetes, en insults clars a polítics del bàndol contrari que s'atreveixen a venir i, així, profanar aquest sancta sanctorum del més ranci: Baja a la calle con el pueblo, li cridàven davant meu a Carme Aborch... però en girar el cantó, al mateix balcó de la Casa-Vestuari, hi havia la gloriosa alcaldesa a qui mai de la vida no demanarien que es remesclara amb la plebs, res més no faltaria... Tothom sap qui arrossega les roques palau amunt i qui presideix fet somriure victoriós... Si en aquest cantó vas i tires aigua a la Degollà no passa res, però la policia municipal pren nota si la llences justament enfront, per més que el públic i els Degolladors l'estiguen demanant...




És tot bell, és tot perfecte, és tot necessàriament inamobible. Dóna igual que presidisca el patriarca Ribera, l'arquebisbe Mayoral, García-Gascó o Osoro. Res no canvia perquè tot és immutable. Se li permet l'entrada al poble en aquest rotllo gràfic que reflecteix la desigualtat social benvolguda, sí. Allò popular obre comitiva, i això és del grat de qui mira i es veu integrat. Després gremis i parròquies, i això és grat a qui escolta com canten. Després nobles rancis amb vestidures banals, joiells i protocol, i això enardeix qui mira i qui desitjaria veure's reflectit. Tot puja cap amunt, com l'encens, com els crits que vitoregen l'exèrcit i els polítics. Perquè no ens equivoquem, allí hi ha molt de poble, moltíssim, però en enrocar-se al voltant del faldell eclesial, en reprendre banderes i senyals que hom creu, l'hom distret, que havien passat i no estaven, deixen de banda l'altra part del poble i el fan, així, justament contrari. El divideix. El separa. L'allunya... I els aplaudiments ahir estaven dedicats a abroncar justament a aquella altra meitat que, teòricament, governa el tot. Ací tenen molt clar que governen en contra del tot açò que és tots ells, del seu univers cognitiu. De tot allò que és vital moralment pels participants en el joc suprem processional. D'ací els clams cap a un exèrcit que, cada vegada, és menys de l'altra part, i vol ser-ho menys encara mentre participa en fets "tradicionals" com aquests que només són, certament un renovellament de bateries per la molta gent que de la "tradició" aquesta treu profit sociopolític. És com en temps passats que mai no se n'han anat, perquè sempre han estat ací.


Quan vaig escoltar un senyor bramar públicament que eixe exèrcit era el que anava a salvar-nos la situació ho vaig tindre molt clar. Exèrcit, església, caverna... En la capital, que tot ho concita, això és indestriable i ben vistós, dic la unió, el soldament a plom... En els pobles es dissimul·la més, per més que em diuen en tornar que tota la part cívica de la processó ontinyentina s'ha quedat en un pam de nassos quan el senyor rector ha dit que ho anul·lava tot...

Per tot això em pregunte per què insistim en col·laborar quan no en treballar amb ells i per a ells. Perquè eixa és la nostra cultura? Potser ho és en el sentit ample de "tradició cultural", però ho és certament com a manifestació d'intel·ligència, de llibertat, d'igualtat, de progrés? És eixe el futur imaginable que desitgem que s'acabe consolidant amb el nostre esforç...? No ho sé. Que cadascú responga des del seu punt de vista i convicció. Hi hauria respostes de tota manera i forma. Un servidor ho té ben clar: li toca contar el que veu. I des del prisma propi. Res més no faltaria. És el nostre ofici de viure...




Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí