Hi ha sempre en cada tardor algun dia en què el vent es desferma i comença, engalernat, a bufar i bufar. Llavors, deixa de ser el company plàcid per erigir-se en qualsevol idea romàntica que puga fer referència personal al malestar d'un mateix. Si voleu, li direm ràbia incontinguda, voluntat destructora, crit de socors, jo em quedaria amb el més literari i personal, si em deixeu, toc a rauxa....
Quan estàs arraullit al llit sembles més fràgil, també més feliç d'estar apartat d'aquella tempesta en got d'aigua que t'ofega. En eixir al defora, com prova a ficar-se entre els vidres i xiula i remuga fins que et fa agafar si no por, desànim. Llavors, hi ha la prevenció i la malfiança. La reflexió i després, la sentència.
Aquests dies el vent tan fort m'ha estat company fidel, el vent i poca gent més. Jo ho agraisc, perquè ara que sembla que s'atura m'ature jo també, i com el vent renasc, agraït. Hem fet neteja de la ment i del cos, ara, el terme queda net per tornar a començar. Començarem amb la lliçó apresa i els ítems i fites ben apuntats a la paret. Les males coses, les ha dut el vent vall enllà i fins la mar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada