" Sant Esteve d'Ontinyent, / encén foc en caure el dia,
foc que diu devotament: / reseu tots l'Ave Maria!
El qui puja a Sant Esteve / matiner amb cor fidel
per unes mateixes passes / puja a l'ermita i al cel.
Sobre bancalats i serres / hui l'ermita esclata en gent,
que adora una hòstia enrogida / pels raigs del sol naixent.
Blanca enllunada de ciris / i de sol, per Ontinyent és,
l'ermita de Sant Esteve / flama de Pentecostés.
El sol, que cap a l'ermita / pujava esta matinà
al pondre's la cabellera / s'ha deixat allí enredrà.
En la Cova de l'Avern / el dimoni està rabiant,
quan al gloriós Sant Esteve / propet la festa li fan.
Sigues falla de l'Ermita / a cada poqueta nit,
llum de devoció cristiana / per a tot ontinyentí.
Per menjar amb apetit / i gojar santa emoció
esmorzar en Sant Esteve / i assistir a la funció."
Mireu què m'agrada aquest cant, que escriví fa uns cent anys el prévere ontinyentí Remigio Valls per tal de lloar Sant Esteve en la seua festa ontinyentina, celebrada hui des de fa uns pocs anys, que abans tenia lloc el Dilluns de Pentecosta. La música? La tradicional dels goigs... El sentiment, popular, animós, amable... Hi cap des de la romeria, una celebració d'allò més simpàtica, al dolentíssim dimoni de l'Avern, aquella cova de la que ens guarda sant Esteve i les seues campanes.
Si sabéreu com m'estime aquell racó de món beneït per les llums, i el sol i la lluna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada