És sempre un plaer per nosaltres el tornar a la Vila Reial de Penàguila... un plaer i una aventura. I no només per la carretereta aquella, sinó perquè cada vegada que hem arribat ens ha passat alguna cosa o altra més o menys preocupant, menys o més divertida....
Per això, com si tinguérem la mosca darrere de l'orella, i després de perdre'ns amb el cotxe per cantons on pensàvem que no hauríem cabut, ens presentàrem directament al Jardí de Santos... I férem ben fet, perquè si havérem arribat com cal, a peu per aquell meravellós passeig tranquil de xiprers, havérem fet pala... Tancat per vacances... anunciades al final del tot! I mentrestant, la nostra pena de gent acabada de cremar... No podeu imaginar l'estat d'abandonament i desídia d'aquell camí preciós, vinga tot de branques seques... Perquè no hi haurà interessos obscurs i flamígers. Que només recordem santa Bàrbera quan trona ací i allí...!
L'entrada a la Vila és preciosa, i es fa a través d'un arc d'aquells de colze... Però abans, i junt un homenatge en marbre a Bernat Fenollar, tenim en ceràmica l'escut de la població. Ben gran i orgullós... El passeig, deliciós...
Racons amagats, bones vistes, paciència absoluta, núvols de tronada i gats, molts gats...
... i sobre alguna teulada baixa, flors blanquíssimes, i raïm de pastor...
I ací teniu la Costera del Riuet, que és on succeeix la rondalla "I queixalets també..." Dels grans oms que descrivia magistralment Valor, només en queden les soques. Els fanals d'oli són ara fanals elèctrics... i no veieu com són els del poble. Passen per clàssics però només fan llum per sota, amb leds... increïble...!
Podria ser aquesta la soca on Toneta la de les Alcoies troba el xiquet abandonat? I tant que podria ser... A la vora, un nou parc infantil, i cap avall, ja s'escolta el remor d'aigua de molta aigua...
La tanta aigua que duen els trenta dolls magnífics provoca una remor ensordidora, màgica i tranquil·litzant. És com un abraç dolç. I allí fou que llegírem en veu alta la rondalla... Quin goig, no podeu imaginar-ho!
I al centre de la banda més ampla del safareig de la font, una carassa que, per a nosaltres, i en aquell mateix moment, se'ns va presentar com l'ideal per anunciar l'any aquest que dedicarem de lectura i estima cap a la persona i la memòria d'Enric Valor i Vives.
Tornarem a Penàguila, i tant, ja sabeu que sempre sempre és un plaer... Cal llegir-hi "El Dimoni Fumador", i qui sap si podrem ressistir-nos a una nova lectura de la història dels queixalets en ser de nou entre tanta aigua fresca!
Enhorabona per aqueste article!!! Fa com dos setmanes que ja han iniciat la neteja del passeig de Santos.
ResponElimina