dissabte, 22 de maig del 2010

Les noves mascotes olímpiques...





Això de les mascotes olímpiques és cosa ben interessant, perquè vulgues o no, acaba ficant-se dins de la nostra quotidianitat només en apropar-se cada oportunitat olímpista i, si hi ha sort, arriba fins i tot a formar part perenne d'eixa cultura popular universal i actualíssima que, hui, es mou més per la influència dels mass media que no per la qualitat mateixa del producte oferit...

Des que la cosa aparegué pel merxandatge olímpic amb l'explosió de la novetat atractiva (i sensiblera) de l'osset Misha a Moscou, cap d'elles ha aconseguit un èxit major que el del gos d'atura Cobi de Barcelona (cal recordar que el "Naranjito" representava els mundials de futbol..). Per l'atreviment de les formes mariscalianes més que res, perquè les mascotes adisneynades de Los Àngeles i Seül feien fredat...Cobi es va fer estimar, i la seua desaparició al cel va ser un dels moments més tristos i bells de la cerimònia aquella diablesca de comiat. Després? Res de res. El fracàs del ninot d'Atlanta (el nom del qual volia dir "què és açò") anà en paral·lel al dels seus jocs. Des d'ací, poc a recordar, excepte els pandes aquells mig manga mig Dísney amb què Beijing volgué reprendre l'ús i abús de les "mascotes".

I ara ens arriba Londres, i aparentment ho fa amb unes mascotes agressives, fetes amb el darrer acer de la darrera biga de l'estadi olímpic... I es munten una historieta melodramàtica que les fa humanes, però no persones. És curiós el simbolisme -no vos perdeu el vídeo, per favor-. En la retirada d'un treballador dels extints alts forns anglesos, que serà l'únic que passà la reconversió dels 80 i potser eixia i tot a la peli "Full Monty" i que es diu George (visca sant Jordi?!), acaba fent del bronze que arreplega, de les restes del tot plegat, dos menes de mòbils d'ull ciclòpic que, en mans de la nova generació, els néts, i a unes golfes tipus "Mary Poppins", reben vida a partir de la llegendària força que dóna l'arc de Sant Martí quan trobes un dels seus punts de suport que toca terra... I els monyicots s'aficionen ràpidament als esports i peguen a fugir per defendre l'olimpisme aquell de Samaranch de la pela i la llagrimeta fàcil amb unes bases tan i tan apreses a correcuita i de gaidó que només, pren més simbolisme encara, faran que, en ser d'acer i no tindre personalitat pròpia, vagen reflectint imatges, les que troben per ahi i convinguen, canviant a cada moment de jaqueta. I per casualitat, per voler fer homenatge a l'esport anglés, prenen els noms de dos poblacions...

Així, el representant olímpic es dirà Wenlock, com el poble de Much Wenlock, al comtat de Shropshire. És on s'hi celebraren uns desconeguts jocs previs als olímpics, els 'Wenlock Games', que, ves per on, diuen que inspiraren el mateix Pierre de Coubertin.

El representant dels paralímpics, Mandeville, es basa en Stoke Mandeville del comtat de Buckinghamshire. Allí arribà un metge en els anys quaranta, el Dr. Ludwig Guttman i va engegar una unitat per ajudar els soldats de la segona Guerra Mundial que tenien lesionada la medula espinal. Allí creà uns jocs que es tenen com a antecedent dels paralímpics. Qui busca troba, i rebateja. Tot s'aprofita...



Malgrat els vídeos, que diguen que els han fet pels xiquets de la "nova generació" (qualsevol nova fornada que vinga de nanos serà això, no?, nova!), segueixen resultant-me freds com l'acer, antipàtics, massa tecnològics potser. L'ull que tot ho mira i no expressa, i no deixa lloc per a l'expressió tampoc... Molt adients al nostre món d'ara i a la nostra cultura: No són, brillen molt això sí, però només són reflex d'altres coses.Crec que en peluix no es deixaran estimar... Acostumar-nos, i tant que sí! Quan ens els trobem a totes les llaunes de refresc que vindran... Tot segueix igual amb la cosa olímpica de Londres, forçat i fred, des del logo marejador i grafiter a les barrabassades urbanístiques que, ací, no ens arriben...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada



Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí