dijous, 14 d’octubre de 2010

Santa Teresa, magranes...



Sempre m'ha estat aquest un dia feliç. Felicite la nostra senyora mare, que du a orgull aquest nom de Teresa, recorde les meues ties que tal nom han ostentat i faig en el cor un raconet per dues Tereses de llegenda. La que cantava Ovidi a Alcoi amb aquell immortal vals i la més propera al cor, Teresa la del Morer que ha fet enguany cent anys del seu adéu fet cançó...

I darrere de les Tereses, a menjar magranes. Quina gràcia, l'anar pelant-les sense que se't trenque massa la corfa i, és clar, sense tacar-te tampoc massa... que diuen que no salta. També hi ha qui diu que no tenen gust a res, però nosaltres les trobem la saborosa manera de fer passar el temps tardoral fins que ens aclapen tots els sabors tastables del món ara quan arribe la nostra Fira de Cocentaina...

Sempre és preferible això a pensar que ja no podem anar a la serra perquè s'omple d'escopetes i de fums contra els ocells...

I llavors, em permetreu la música ovidiana i el poema de Josep Carner, el huité dels seus meravellosos "Els Fruits Saborosos".



LES MAGRANES FLAMEJANTS

És nit; sola i plorosa diu la muller d'Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d'or.
Car t'és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s'apaguín, de tan enamorades,
i s'ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l'aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t'arbores, ara t'ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya'm, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades soIs troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d'enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me'n queia, sense la força d'anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en coIlir-me, deIs braços meus digué
que eren una garlanda d'amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l'estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i el jardíns,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí