Sempre m'ha estat aquest un dia feliç. Felicite la nostra senyora mare, que du a orgull aquest nom de Teresa, recorde les meues ties que tal nom han ostentat i faig en el cor un raconet per dues Tereses de llegenda. La que cantava Ovidi a Alcoi amb aquell immortal vals i la més propera al cor, Teresa la del Morer que ha fet enguany cent anys del seu adéu fet cançó...
I darrere de les Tereses, a menjar magranes. Quina gràcia, l'anar pelant-les sense que se't trenque massa la corfa i, és clar, sense tacar-te tampoc massa... que diuen que no salta. També hi ha qui diu que no tenen gust a res, però nosaltres les trobem la saborosa manera de fer passar el temps tardoral fins que ens aclapen tots els sabors tastables del món ara quan arribe la nostra Fira de Cocentaina...
Sempre és preferible això a pensar que ja no podem anar a la serra perquè s'omple d'escopetes i de fums contra els ocells...
I llavors, em permetreu la música ovidiana i el poema de Josep Carner, el huité dels seus meravellosos "Els Fruits Saborosos".
LES MAGRANES FLAMEJANTS
És nit; sola i plorosa diu la muller d'Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d'or.
Car t'és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s'apaguín, de tan enamorades,
i s'ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l'aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t'arbores, ara t'ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya'm, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades soIs troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d'enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me'n queia, sense la força d'anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en coIlir-me, deIs braços meus digué
que eren una garlanda d'amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l'estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i el jardíns,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que ben ferides, llencen un xàfec de robins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada