divendres, 3 de setembre de 2010

Nit de les Fogueretes sense Fogueretes...


Edició dels antics i tan bells goigs de Sant Vicent Ferrer
que s'han repartit enguany a l'ermita agullentina.



Vàrem anar, malgrat el dolor que patisc aquests dies per un tractament mèdic infame, a la Nit de les Fogueretes d'Agullent. Feia ja anys que no hi pujàvem a vore tota la festa que es munta al voltant del record oficial d'Agullent al pare Vicent, i la cosa la trobàrem com una mica abandonada, desllavaçada tampoc... però clar, que l'acte comence sense traca i amb una peça musical de xarangueta quan la darrera vegada encara havíem escoltat aquella música preciosa que acompanyava l'acte darrerament... No passa res, ens diguérem, que l'esperit es manté en la tantíssima gent que va pujar amb tants i variats fanalets. Que eixa és una altra, a la fi, ni un esportí trobàrem, ni d'amagat... I bastants responsables anti incèndis... El que fa la nostra modernitat transtocada, en pocs anys, el senyal identitari bellíssim d'un poble i la seua festa, oblidat completament en benefici d'altres paràmetres... Tot ho escoltàvem discutir entre els assistents mentre, poc a poc per la tanta gent, accedíem a l'ermita, amunt. El més escoltat de la nit, no ens ho creureu però és cert, entre burles i perorates, les tantes maneres com oírem d'arreglar les festes de Moros d'Ontinyent...

Vàrem seure mentre la gent s'agombolava al nostre voltant, apressats per pernoliar-se amb l'oli d'aquella clàssica lampada. I res, que xerràrem, saludàrem, consideràrem... tot entre eixa cridòria popular i essencial que no respecta els llocs que té per sagrats perquè aquells, en ser sant Vicent sant de casa, són a casa i, per tant, com a casa transiten i canten i comparteixen l'alegria. Van a ser curats del seu mal quotidià i particular en una mena d'exorcisme tradicional bell de bona veritat, i colorista, i ambigu, i estimat.

I en passar una bona hora i mitja sense que la cosa es buidara, ens alçàrem i anàrem resseguint altarets, aquelles bellíssimes pintures d'un lloc que, sense dubte, és un dels més privilegiats de tota la Vall.

Hui no podrà ser la cosa de la dansada ni demà a la representació especial (a causa de l'any vicentí en què ahir ens assabentàrem que estem) del "Cant del Sermó", per coses d'horaris... Però a l'any que ve pujarem de nou, sense fogueretes, a compartir bellament la vella recança de tot un poble feta còrrua de llum esmorteïda.

Té una gràcia especial aquesta festa que la beneeix. Ja refresca...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí