Les paraules es mantindran...

Ací vos presente l'article que hem redactat pel Periòdic d'Ontinyent, especialment pel seu extraordinari sobre la festa de Moros i Cristians. Vinc fent-ho des de fa uns quants anys, això de publicar ací i allí, però després de com ens han tractat a certs blogaires aquestes passades setmanes, amb mentides interessades pel mig, aquest es converteix en el darrer escrit que faig per a aquesta publicació. Ni allà ni ací...

La pregunta del director fou molt clara. Si demà s'acabaren les Festes d'Ontinyent, què voldríeu salvar. I ben clar que jo vaig respondre...

Les paraules es mantindran...

Sergi Gómez i Soler

Embalar “les Festes” i fer mudança cap al futur? Atrevida proposta! Jo també ajude que tinc el matí lliure. Encarregueu-vos de pujar al camió les caixes amb música, roba, algun acte no erosionat pel temps ni la niciesa humana i alguna cosa de trellat arreplegada a les Barques... . A mi, deixeu-me que guarde allò que de la Festa s’ha escrit. No, les Ambaixades i el Contrabando ja van en aquella primera caixa. Dels pregons, en què em deixeu ací els de José Manuel Gironés i Pepe Pla tinc prou de moment... Jo, el que vull és arreplegar i conservar el que uns i altres han anat escrivint ara i adés sobre ella. Els que l’han situada en contextos diversos i plurals, l’han ubicada, explicada i l’han feta ser alguna cosa més del Carnestoltes que aparenta i no és.

Que demà troben que la festa tenia un trellat. Que no es feia perquè tocava i prou, per vanaglòria, per l’ufaneig social, per presumptuositat. No. Les fotos van perdent la brillantor i deixen el present endarrerit per la novetat dels presents que vindran. Les imatges gravades no deixen de ser curiositat on demà cadascú es voldrà identificar en l’ahir... sempre que apagues la veu, perquè ausades la nul•la perícia dels comentaristes... Però a la fi són els textos els qui aporten la claredat perduda a la fotografia, els qui acompanyaran fent real i no somni perdut aquella imatge. Scripta manent. I ells són els qui, a través de la visió de tants ulls de tant distint caràcter òptic, els qui ens faran veure què hi havia rera les teles i l’armament de fantasia, darrere dels seguicis de capitanies i ambaixades, les processons i l’oblit de les dianes. Diran que s’hi celebrava una història mig oblidada que, a cada seguici i quan els organitzadors tenien alguna consciència social o de trascendencia, anava recuperant-se públicament. Que quan no les hi havia i tot valia, apareixien fins i tot conflictes socials com a resposta... Perquè la festa era una catarsi social, col•lectiva, i no un segon poder social en l’ombra amb presidents efectius, banals o entestats a usar-la com a trampolí. Perquè la festa no era només un negoci que movia milers de persones i prou...

Res com anar espigolant entre els Programes oficials de Festes on, entre bastant runa i sèries fotogràfiques que mostren, any rere any, com van fent-se major la família directa de l’encarregat de muntar-lo, hi ha, de sobte, un cant a la bellesa dels cavalls, a l’alegria infantil perquè ja s’ha instal•lat el Castell i s’estan penjant les llums, a la importància dels músics, al record d’un costum oblidat, reflexions serioses sobre la nostra història real i recent i les nostres possibilitats de futur, algun poema de valor popular, la ressenya d’algun personatge local no sabut, les relacions festives amb altres pobles que també estimen la festa, records agradosos i nostàlgics fets per festers comuns o per plomes reconegudes... Res com llegir algun articulet perdut en alguna de les revistes de fora que prestaven pàgines i provaven a poar futurs clients al poble. I els grans especials fets des d’ací i no sense dificultats. Quan el Crònica arribava a ser més interessant i ample que qualsevol Programa i, junt el Periòdic d’Ontinyent, aportaven visions molt més amples que no les que cabien en la voluntat oficialista ni la dels seus acòlits –sovint desficaciats lladradors-, per oportunitat, per atreviment, per riquesa, o bé repetien col•laboradors que molt i molt diferent tenien a dir, o bé ampliaven, o bé ens feien imaginar possibilitats distintes, ens feien baquejar del riure, irritar-nos del tot..., ens distreien en les eixutes vesprades d’agost de caseta i calitja en espera de l’arribada dels dies grans.

I de la llum, dels ferros i els maquillatges, de la música i les carrosses, dels nards pel Crist, de les polèmiques per la pólvora i les cotxinades de la fi de la festa, apareixien justificacions belles, potser poc creïbles, potser fetes per tal de quedar bé amb algú -un fet tant del nostre poble, i així guanyar-se el dret a “fer el pregó” algun dia-, la crítica gairebé sempre constructiva, i resseguible pels anys... I així els problemes efectius, els replantejaments socials, el canvi d’un nosaltres classista i masclista a un avui que no ens atreviríem mai a definir, però que se’n explicarà amb els mots nous que, enguany, des de qualsevol signatura que en sàpia i s’estime el tot açò morocristià tornaran a situar-nos, a ubicar-nos, a explicar-nos i a fer que ens tornem, de nou, a enamorar de festa i poble...

Deixeu-me que embale els articles d’Alfredo Bernabeu, els d’Antonio Lacueva, Antonio Llora, Joan Fuster, Alejandro Bataller, Rafael A. Gandia, Joan Torró, Alfred Bernabeu, José M. Royo, Arantxa Vidal, Agustí Ribera, Pepe Galiana, Santiago Sanchis, Vicent Terol, José Ángel Gironés, Ximo Urenya, Arturo Llin, Juan Gil, Paco Muñoz, Rafael Portero, Vicent Lluís Montés, Gaspar Conejero, Ramon Martínez, Josep Antoni Mollà, José Blanes, Casimir Romero, Rafael Sanus, Miquel Àngel Sarrió, José Luis Belda, Joan Micó, Ramon Haro, Vicente Pérez Jorge, Ignacio Gironés, Emili Casanova, Joan Olivares, Pep Alfonso, Patricia Bellvis, Pepe Conejero, Lina Soler, Joan F. Mira, Marinieves Pascual, David Mira, Jordi Sevilla, Luis Oviedo, Salvador Jàfer, Albert Alcaraz... Quin luxe que tots ells, i tanta més gent, hagen volgut deixar-nos les paraules que ens definiran... I em permetreu que n’embale entre ells, atrevit com sóc, alguna de les meues... Més que siga perquè en eixe futur en què esperaré ansiós la tornada de les meues Festes, puga recordar el que crec que som i com són d’importants per a mi la festa i el meu poble...