dilluns, 12 de juliol de 2010

L'Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina. Una ludomàquia promísqua exemplar.

L'any 2004 vaig tindre l'oportunitat de publicar en el Programa-revista de les Festes de Moros i Cristians a Sant Hipòlit Màrtir, de Cocentaina, un article que em va fer molta il·lusió de redactar i de veure publicat. Es tracta d'un homenatge a un acte dels més interessants del panorama fester morocristià de la Mariola que, en aquell moment, es trobava en franca decadència. Ara, i gràcies a l'esforç dels festers Cavallets i Bequeteros, és tot un goig l'observar-lo. I l'acompanye amb fotografies tretes del passat dissabte 10 de juliol. Un dia gran, perquè per primera vegada, l'Ambaixada de les Tomaques eixia del seu poble per lluir en el meu, per celebrar amb la seua gràcia i art el cent cinquanta aniversari de les Festes d'Ontinyent.
De nou, als Bequeteros i als Cavallets, el meu abraç...


L’Ambaixada de les Tomaques.

Una “ludomàquia pomísqua” exemplar



Sergi Gómez i Soler



A Milagro Sellés Moltó, “Ministra” i “Carrasca”.
I als estimats Cavallets, i als no menys estimats Bequeteros.



Falten deu minuts per que toquen les dos del migdia i Cocentaina té els carrers buits. Tothom està recollit a casa o a la filà per anar fent “metido” en el dinar de l’últim dia de les festes i, a fora, cau una solana d’aquelles que tomben. I ja cal ser valent, ja, per presentar-te en mig de la torradera en el lloc on l’any passat vas viure eixa meravella festiva i excepcional que és l’Ambaixà de les Tomaques. El primer que et trobes és que ja no hi ha solar, que les obres d’uns xalets adossats (que, en estar acabats, no seran massa boniquets per viure), han ocupat l’espai físic de la festa, i per allí no hi ha ni una ànima a qui fer el preguntat. On serà enguany l’Ambaixada? No l’hauran suspesa? Trobes una dona amb dos xiquets que està com tu, que tampoc no sap res i que opta per anar-se’n a casa, massa calor, i les criatures… Crides a qui pot saber-ho de la família, i ni mitja idea tampoc. Doncs al Cos de Guàrdia, a vore que ens diu la policia…! Molt atents, això sí, però tampoc. Algú ha sentit dir que a la plaça de la Creu. I ja ens veus, llengua fora i enfilant camí vora el Raval. En arribar enfront del Teular, només les xixarres… Si no ho saben els Bequeteros, que tenen el local ací a la vora, ens en tornem a casa! Però no fem pala, que hi ha uns quants festers a la porta. L’Ambaixà? Sí home, però estarà acabant-se. Mire, tire cap allà baix, i en arribar a la carretera… I acabem trobant el lloc pel laberint al que ens han adreçat! Si és a la vora d’on havíem començat! Sí, però a vore qui troba açò! I ací, unes cent cinquanta persones, per ser generosos, que busquen la poca ombra que es pot trobar en aquell erm del poble, tots cansats pel tant de retard que porten, i que a nosaltres, ves per on, ens ha vingut tan bé. I tots esperant a que els dos de la furgoneta, els que fan d’Ambaixadors asseguts a la protectora part del darrere, acaben de llegir un text que deu fer gràcia, i confiarem en què fa gràcia, perquè escoltar-se no s’escolten més que els renecs de la gent que s’ofega per la calda i que es tufa perquè no comença la batalla. Que no? Com sempre, els “parlamentaris” no poden acabar el recitat llegit, que a una banda els Cavallets i a l’altra els Bequeteros, amb un bon muntó de tomaques maduretes parades en caixes al davant de cadascú, enceten la brega amb ànsia de viure festa, però sense normes rígides, i lliure i barata!. Primer, als que ens acompanyen i són nous, això sí unes mínimes “instruccions d’ús” tampoc massa agobiants: cal començar rebentant la tomata per no fer massa mal al contrincant, que des d’ací s’ha de tirar a l’aire i amb intenció de pegar, que mira que estan apartats. Després, ja serà el que cadascú voldrà. I no tireu fora, ja sé que és difícil i que el qui no baixa a l’era acaba també rebent suc roig (que no pols). Au, sense mirament, uniu-vos al bàndol que més vos agrade i…

I què dir-vos de la salvatge, fresca i àgil batalla? Tot un goig, tant el viure-la com el veure-la… I sort que enguany hi ha aigua per rentar-se. Però per més que et canvies de roba en un racó, al deixar Cocentaina, el cotxe acaba fet un tomatar. Com ho hem passat de bé! I a l’any que ve vindrem altra volta, no?

 
L’Ambaixada de les Tomaques; les festes que se’n fugen
Qui coneix de tota la vida l’Ambaixà de les Tomaques, potser no li atorga, ni de lluny, la importància que mereix i que li se dóna per part dels visitants ocasionals i pels pocs estudiosos que s’hi ha apropat al fenomen. Una xarlotada dels Bequeteros i dels Cavallets, que no estan bons! Encara ho fan?! Quatre gats! A quines hores! I un fum d’improperis disminuïdors més que hem arribat a anotar del veïnat en preguntar. I és lògica aquesta minorització. Davant la idea d’unes festes “respectables”, “d’interés turístic”, dignes (dins el nostre concepte marejador del que és la dignitat), lluïdes, cares, amb vestits cuidats i fórmules tradicionalistes, de rebombori i autoafirmació localista-pseudohistoricista, de lloança religiosa i record d’un habitualment desconegut passat gloriós, pot ser explicable eixe rebuig a tota cosa que puga desentonar, a l’alegria no reglamentada que, per cert, també és herència del passat; més antiga i tot que alguns dels costums ara corrents. Tot ve justament d’un ahir no massa recent en què no hi havia eixa pàtina “medievalitzant” ni burocràtica ni espectacular sobre la festa, quan la festa era passar-ho bé i prou, també lloant religiosament, també autoafirmant-nos amb ella (no hi ha millor festa que la nostra, es diu a cada poble) i tot allò que es resumeix en “tradició”. I seguint amb la “tradició” i “l’ara mateix”, no copsem que, realment, la festa que fem és un vertader carnestoltes en què els vestits farien riure a un personatge medieval, i la música, i les formes… La festa de Moros i Cristians és un caleidoscopi fantàstic que ha arreplegat al llarg del temps una multitud de fórmules socials, devotes, burlones i polítiques fins i tot d’entendre el fet festa. I el què tenim ara és una magnífica expresió cultural que, per habitual i veïna, tampoc valorem, i en no valorar-la ni creure’ns-la com la meravella que és, no la respectem ni facilitem el seu respecte fora, que així van copiant-la en llocs allunyats del seu bressol original (la Mariola i el Vinalopó del segle XIX), i així de malconsiderada està, per exemple, la magnífica música que ens acompanya i sense la qual no entenem la celebració d’ara.

Malgrat tot, i com que la festa avança i la seua evolució és imparable, hi ha aspectes de la mateixa que corren un cert perill de desaparició pel rebuig que provoquen davant aquest ambient de “formalitat” que hem descrit de pressa i corrents. Els més amenaçats són, sense dubte, les tantes expressions paracanòniques que hi trobem a tots els pobles, i que malgrat tenir una raó historicista o costumarial, són apartades per còmiques o satíriques, menystingudes en “poc formals” i molestes per una visió “seriosa” del colectiu fester i “deshonroses” per la localitat sencera. I això que a cada poble hi ha (o hi havia) com a mínim una mostra d’aquestes. I si les hi havia, i les hi ha encara, això té un per què, no? Perquè potser eren la vàlvula d’escapament social de funcionament més intens dins les vàlvules d’escapament social que són les festes. La forma més fàcil de dir veritats que podien ofendre, una provocació de la catarsi social finalment profitosa (tot el que cou cura) a través de la causticitat que provoca allò més còmic.

 
I ara què és el que tenim. Que les nostres festes pateixen d’un altre mal diferent: a paulatina uniformització cap uns mateixos cànons del tot discutibles. La igualació és present des de fa temps a les entrades, i cada vegada va creixent més i més: els vestits “especials” són iguals a tots els pobles, i quan no, tallats pel mateix patró, i les carrosses, i els ballets. I tanta música morocristiana com presumim de tenir (“més de 3500 obres”, se’ns ompli la boca de dir), i les bandes, potser per comoditat dels músics, potser per altres causes, no paren de repetir eternament el Caballeros de Navarra de moda pels Cristians, i prou, (en açò, afortunadament però, -i cal posar l’èmfasi corresponent-, Cocentaina n’és una excepció sorprenent). I ara l’última, que tendim a eliminar els músics i a afegir música pregravada i emesa pels altaveus d’una carrossa, i tot per un “millor fer” dels ballets...

Tots aquests aspectes de les entrades tendiran a evolucionar, que és llei de vida. Ara bé, hi ha canvis paral•lels que afecten més profundament les nostres festes i que potser són menys visibles: decisions de variacions sobre itineraris, procediments i sobre tot actes tradicionals que, aquests sí, acaben pervertint les propies celebracions. Ja siga per imitació o per “comodització” o pel que hom vulga, eliminen un seguit de trets propis que són considerats com a “no adequats” en vistes als models existents (medievalistes, trilogistes estrictes, disbauxa…) que potser siguen també motivats per modes passatgeres, però que es queden, i quedant-se, eliminen també aquelles formes de fer de més profund regust local. No direm que els canvis no siguen necesaris ni positius, en ocasions. La tendència “comoditzadora”, per exemple, ha tingut el seu premi amb el nomenament el 2003 de les de la Vila Joiosa com a festes d’Interés Internacional, tot i facilitant un model distint al Mariolenc en què la festa deixa l’estructura militarista del XIX (no hi ha dianes) per una estructura postmoderna de festa ludiconocturna (s’inicia ben entrat el migdia amb visites gastronòmiques interfilades i es potencien els actes turístics nocturns, tot i demanant, això sí, un rigor estètic en les desfilades oficials i en el Desembarc dignes de considerar). Quants pobles, amb les desaparicions d’actes i fórmules vàries, han perdut per sempre la seua individualitat festera i la seua “tradició” no s’ha diluït en el pou d’“una festa més”?

Ara mateix, sembla que la pèrdua d’identitat local estiga aturant-se, i s’assente amb certa forta un corrent recuperador social (que s’adverteix també en altres festes populars), motivat en ocasions puntuals per una recerca d’eixa avisada atracció turística. Quines coses anem a oferir als visitants que siguen sensorialment diferents a allò que els ofereix el veïnat? El que és nostre, justament. El que ens és més propi. Què busca la gent doncs? El topicisme adaptat a l’actualitat, la “recerca de les pròpies arrels”. Com sinó ha tornat a l’exigent Alcoi la Diana dels Cavallets? I això que Alcoi ofereix un considerable nombre d’actes d’interés per la seua publicitació constant com a ànima mater festiva. A Bocairent atreuen la Retreta de les Caixes, la gent tapada amb manta pel carrer, l’herbero (un tot d’elements no directament morocristians) i també la forma de desfilar els Espanyoletos i els Granaders, el Piquet dels Suavos, i l’Abotà de la Mahoma, i el Vítol en la processó, i el “Despojo del Moro”. A Beneixama l’obsequiositat dels festers, a Biar, els actes relacionats amb la Mare de Déu de Gràcia, i els Espies i la Mahoma. A Mutxamel, interessa veure desfilar els Pacos, i si la gent va i aguanta l’Entrada mora d’Ontinyent és perquè després hi ha “les Barques”, els camions des d’on es canonegen regals a hores pràcticament ja de Diana. A Xixona hi ha el Judici al Moro Traidor. A Muro l’Ambaixada del Tonell… I a Cocentaina? A Cocentaina s’ofereix varietat i qualitat, que ha sabut conservar un esperit fester superador de modes, però adaptable als costums dels temps. La Publicació, les Voltetes, els concerts, la Diana, el Contrabando, la revisió de tropes, la disparada des de la Penyeta Blanca, i també l’Ambaixada de les Tomaques. Sense algun d’aquests actes, o sense tots ells, les festes de Cocentaina no serien ni festes ni de Cocentaina. Què la forma de desfilar de la Cavalleria Ministerial i els Bequeteros no és del milloret de la festa morocristiana general? Doncs cal repetir-nos-ho de tant en tant per no oblidar-ho, i més encara davant les constants temptacions del voler canviar o arraconar, en referència a actes com l’Ambaixada, dins d’aquest món fester de comoditat i fals medievalisme on sembla que tant desentonen. Un servidor encara recorda de menut com esperava el pas dels Cavallets en l’Entrada per vore com operaven algú i li treien pernils i xoriços de dins... Això tan divertit no passava en cap lloc! I ara encara esperem a vore quina en fan enguany els Cavallets! I ves a saber que et trobaràs pels carrers, que el bon humor socarrat sempre rebassa les possibles rigideses de la formalitat (sense malmetre el protocol) per arrencar-te un somriure. I això és sa i excel•lent. Que ahí està el Contrabando, per exemple, i tots els afegitons que li se fan. No vàreu vore fa pocs anys les dues parelles de “rocieras” i “falleres” travissones que anaven camí del Pla?





Brega festiva de tots contra tots
I és que potser Cocentaina no arriba a ser conscient de les singularitats festeres que atresora. I els Cavallets i els Bequeteros tampoc calibren l’abast, la importància, i la responsabilitat de l’Ambaixada que duen entre mans…

L’Ambaixada de les Tomaques té un bon pes teòrico-representatiu dins del fet festiu valencià. No debades, i segons el nostre parer, és una de les “ludomàquies promísqües” més interessants que es conserven, per antiga i activa, viva, exemplar i amb possibilitats futur, de les de les terres valencianes.

I què és això de les “Ludomàquies Promísqües”? La idea i la paraula parteixen de les teoritzacions festives del professor Antonio Ariño, i ha gojat d’èxit i predicament atesa la seua vàlua definitòria. No l’aprofundirem, que no és aquest el lloc, però us en farem cinc cèntims aclaridors. L’expressió ve a definir el què, per alguns autors, és una de les possibilitats futures d’expansió festiva general. Aquelles lluites o bregues festives regulades que no generen cap perill greu pels participants i en què els qui lluiten ho fan tots contra tots o reunits en grups poc definits mentre es manté la brega, i sense un ànim de victòria clar. Cal destacar que no es prohibeix la participació de les persones que no formen part de les entitats que convoquen i que només es busca la diversió a través, especialment, del trencament o transgressió de les normes que regeixen en la societat, habitualment i de manera especial la de mantindre’s net per higiene. D’ací que s’empre un element d’ús quotidià, però de manera totalment diferent a l’habitual, un element en què es capbussa la massa per viure una mena d’ogia simple, primitivista i catàrtica. Un Carnestoltes puntual que ens iguala a tots en el fet primigeni de la lluita (l’expansió màxima del desig eixe tan amagat d’agredir el veí, i fent servir a més la coartada feliç de la festa), una brega permesa i comunal que esdevé alliberadora de l’individu (i de les seues endofrines) dins el grup en què es disol. Un “alliberament”, això també, que arriba només fins a un cert punt de disbauxa moral; que en unes festes els límits són “més atrevits” que no en altres.

I en la nostra tradició en tenim de ben antigues de batalles d’aquestes. Fem un repàs ràpid i de memòria. Veritat que coneixeu les cordades? Cada vegada són més escasses per qüestions d’assegurances, i són substituïdes pels controlats “Correfocs” diablescos que, en si, no entren dins aquesta distinció festiva en tractar-se d’una batalla en què els espectadors no poden participar en igualtat de condicions amb els “Dimonis”. La Cordà de Paterna i la Nit de l’Albà d’Elx són potser les versions més conegudes de les batalles de foc; i de les enfarinades del Carnestoltes? De ben divertides hi ha a Bèlgida, o a Ontinyent; i les banyades, xopades i poalades en estiu (a partir del dia de Sant Cristòfol, jornada en què és un fet obligat a alguns llocs com ara Bocairent) o per l’Assumpció a la Torre de les Maçanes, o que trobem al final final del Desembarc de la Vila Joiosa; i les batalles d’ous (com la de Bèlgida, altra vegada); i les ludomàquies més modernes, com el llençar-se vi en la Zurra de Requena; o la batalla de confettis de la festa de l’Anunci del Sexenni de Morella; o les festes de l’escuma que munta qualsevol discoteca mòbil i que han generat lamentables electrocucions en els últims anys. Tot un ventall fester que va en alça.

Algunes, com les merengades, solen ser cares i fetes “en família”, altres són immenses i acaben convertint-se per elles soles en la festa major d’un poble. És el que passa a Bunyol, d’on pocs saben que es celebra sant Lluís Bertran, que tothom és allí devot de la Tomatina! I és una festa que començà, només, sent una brega feta amb els primers elements que passaven per allí: les tomaques de l’amanida d’un esmorzar entre uns amics, allà per l’any 1944. Entre prohibicions, represes i publicitat, ara és un dels aparadors festius valencians per excel•lència, festa d’Interés Turístic Nacional i coneguda arreu del món. I la Tomatina de Cocentaina, l’Ambaixada de les Tomaques? És ben antiga, gens coneguda (pràcticament inconeguda fora de Cocentaina, i fins i tot a la mateixa Cocentaina) i té unes motivacions històriques que la fan, a més d’una festa agradosa i atractiva, un costum a defendre.

 
Cal considerar que és l’única ludomàquia promísqua, llevant el cas una mica forçat i no intencional de la Vila Joiosa, que trobem relacionada amb cap festa de Moros i Cristians, (la "desflada del Marrano" d'Ontinyent és això mateix, una porcada que desllueix fins i tot l'Ambaixada Cristiana), l'única doncs, i això ja és un punt d’interés marcat. A més, no només està “acceptada i permesa” per la festa sinó que té el seu origen en el mateix funcionament festiu. Tots els autors coincideixen a considerar com a plausible l’origen explicatiu popular, i és ben clar que la peculiar forma de desfilar de les comparses implicades també hi està relacionada: Hom creu que naix a partir de la maquinària festiva cocentainera del segle XIX, hereva al mateix temps de les festes de Soldadesca. La divisió morocristiana entre companyies militars o filades d’infanteria i cavalleria, a imatge de l’excercit regular o el dels sotmatents, fan que es prohibisca el celebrar alardejament de foc o disparada d’arcabusseria a les comparses de Cavalleria. Així almenys es fa a Cocentaina, que compta amb dues tradicionals agrupacions cavallístiques, una pels moros, els Bequeteros, i altra pels cristians, la Cavalleria Ministerial. No podien aquestes filaes prendre part del final formal, i ideològic, de la festa. És per això que, en l’interludi entre l’Ambaixada mora i la cristiana del darrer dia de festes, i allà on es troba muntat el Castell de fusta-escenari, amb la bandera mora hissada com a senyal de domini i amb la tradicional figura de la Mahoma sobre els merlets més alts, com que ja no hi havia cap acte formal més i no anaven a ser els cavallers menys que les altres filades que sí participaven en la lluita per la població, les dues companyies bandejades s’enfrontaven entre elles, amb el pas previ d’un parlament carregat dels mateixos tòpics que les Ambaixades oficials, però amb molt d’humor, (potser nasqué fins i tot com a burla de la mateixa prohibició?). I la brega s’hi celebrava amb el llençament d’uns projectils curiosos: tomaques, productes de la terra de baix preu i de consecució fàcil, que només calia baixar a les hortes que envoltaven el riu Serpis per fer-ne bona collita d’armament (atenent al caràcter burlesc del fet, no seria gens estrany que les collites es feren sense el permís del propietari…).

 
Aquesta motivació inicial es perd totalment en traslladar, per motius higiènics i d’altres que cal trobar, la celebració de la festa des del seu espai ritual primigeni al qualsevol lloc actual. I en perdre interés formal el fet mateix de l’element diferenciador, es perd també la transgressió màxima que serà la declamació d’un text per part de dos ambaixadors còmics i a la manera dels dos ambaixadors formals. Els dos textos, cal remarcar-ho, mantindran en el fons un mateix to ideològic.

Els textos de l’Ambaixada de les Tomaques són importants, doncs. No sabem qui és l’autor cert, potser el tan nomenat Ti Botifarra de Muro (o Cocentainer casat a Muro…), possible autor de la murera Ambaixada del Tonell. Per l’estil i la ideologia que transmet, no és anterior a les primeres décades del segle XX, i com a tal, s’inclou dins l’ample ventall d’ambaixades satíriques que s’han conservat, vives i representades, o només a llibres i textos a molts dels pobles amb festes morocristianes d’anys; unes representacions que, i és curiós, no s’han copiat de poble en poble, com sí que ha succeït amb les Ambaixades formals, i han quedat com a propies d’una localitat, com a reflex costumarial de la seua pròpia idiosincràsia. És doncs, cosina germana de l’Ambaixada del Tonell de Muro, del Proceso espeluznante de Chimeti el Traidor que por una cristiana enloqueció de amor, de Xixona (1919), o a les Ambaixades de la Risa de Bocairent (1920?), el reflectiment puntual d’una tradició satírica en un temps en què aquestes expressions públiques eren corrents i sovintejades -només cal recordar les famoses representacions del conegut Ball de Torrent-; un ànim que hui segueix viu i es manté en la festa morocristiana a través de representacions com ara la de les Ambaixades d’Alfarrasí.



El text de l’Ambaixada de les Tomaques paga la pena. Reflecteix sense fugir ni una mica, la ideologia dominant a la societat i que és ben palés a les Ambaixades oficials: L’herència romàntica replegada per la renaixença valenciana que exhaltava la Pàtria (Espanya i Cocentaina), la fe (Sant Hipòlit i la Mare de Déu del Miracle) i l’honra i l’orgull militar i cívic propis, junt un tot de virtuts hiperbòliques que ara considerem d’altres temps; aquells. I tot ben reeixit, atenent els trets habituals d’aquest tipus de literatura, i ben adobat amb una sornegueria i una gràcia remarcables, feta amb un seguit de retrucs lingüístics, respostes satíriques, preguntes quotidianes immerses en contextos diferents, tergiversacions i diàleg de sords ben interessants, … un tot d’elements còmics als quals cal sumar les gràcies que, afortunadament, els Ambaixadors afigen any rere any per tal d’actualitzar un text que, perdudes les seues motivacions inicials, el lloc on es representava i les formes inicials, pot arribar a ser, a banda de poc graciós i avorrit, a més d’irrepresentable. No és qualsevol cosa l’Ambaixada, i una llàstima és que s’haja transmés com s’ha fet -i gràcies, que nosaltres hem accedit a ella a través de la còpia d’una versió titulada “Ambaixa de les Tumaces” (sic)-, i que no hi haja existit una preocupació per adaptar-la i normalitzar-la en vista a la seua fixació. Cal, com a mesura urgent, tractar i atendre el text. No és cosa de canviar-lo, ni d’afegir-li ni de trabucar-lo, que caldria estudiar-lo amb estima i assegurar-ne fonts, formes i possibilitats per tal de mantenir-lo coherentment i correcta de cara al futur. Quantes fonts documentals més suggereixen l’existència del ninot conegut com a “la Mahoma” a Cocentaina? I costums, i polèmiques, i cançonelles i burles religioses soterrades que s’hi troben. Quantes coses podem aprendre més de la festa i del nostre passat a partir d’allò que es desprén del text, dels seus continguts, circumstàncies originals i dels seus dobles sentits?

 
El futur?

Però, abans i tot d’afrontar un estudi seriós del text, caldria que els seus mantenidors, els Bequeteros i els Cavallets, i també la Junta de Festes, i l’Ajuntament encara, i amb ells el poble, prenguen consciència de la importància històrica, social i festera del text, de la “tomatina”, de l’Ambaixada de les Tomaques sencera. Sense aquest pas previ, poca cosa es pot fer per tirar endavant.

 
I cal entendre, si ens permeteu l’atreviment de deixar caure algunes suggerències en vistes al manteniment reforçat de l’acte, entendre què és l’Ambaixada, quina és eixa necessitat de fer-la pública anys i anys (si és que hi ha cap necessitat). No és cosa de mantenir-la com una relíquia rància i avorrida, desmotivadora i feta per obligació, sinó com la culminació d’una forma de fer festa adés i ara. D’una forma festiva diferent a la canònica actual, i divertida. No és cosa de tornar als inicis, a l’abans fester i social, quan les filades implicades no podien disparar, no. Cal mantenir el contingut i el fons tot i posant al dia les formes i potser també el sentit, tot és sumar i mai no restar, que si no, perdem tots. I encara pot quedar, ja ho hem comentat per allò que hem viscut en els darrers Contrabandos, molta gana de passar-ho bé de manera pública fins i tot, i vestint la roba de les filades; què no eren divertits els succeïts que encara es conten sobre l’abans i després de l’acte de l’Ambaixada? Sabeu del costum dels Cavallets d’enramar un carro i anar tot el dia darrere dels Bequeteros tocant-los el testet, o les més modernes, quan fets un santllátzer, els festers posaven unes monedes en els aparells de neteja de cotxes i vinga tots dins a dutxar-se! I tot això és roí? Perjudicial cara la “imatge” i projecció exterior? Ans al contrari! Segurament és només senyal d’alegria de viure (i respecte al passat); mostra de que, amb una festa tan formalitzadora com la que tenim, encara hi ha marges per poder-nos divertir sense més obligacions ni massa pressupost.

 
I un apunt més que cal ratllar també. No és l’únic dels actes en que espectadors i festers conviuen en igualtat plena de condicions i accions i drets? Tot, doncs, ajuda a la seua consideració, i al seu reforçament. Al nostre parer, cal potenciar l’acte, fer-lo encara més atractiu, publicitar-lo com un fet lúdic i històrico-fester únic. Però cal també dreçar-lo. Atés que no és possible el canviar el dia ni l’hora, ni cap falta que fa, cal considerar altres components que potser no són els més adients. El primer és, sense dubte, el lloc de celebració. No es pot mantenir la provisionalitat ni la variació constant, i per tant la desinformació. Cal acotar un lloc definitiu de celebració. El més adient és, sense dubte, el seu espai escènic original: el Pla. Potser les infrastructures de neteja actualment existents podiren assegurar la neteja de la plaça i de les façanes per l’acte següent, l’Ambaixada Cristiana. El perill, però, d’embrutament del Palau Comtal i el Castell de fusta, i les molèsties als veïns, semblen impossibilitar aquesta opció. Sempre quedaran llocs públics ben adients, com ara la plaça de la Creu, dins l’espai reservat per les atraccions mecàniques de la Fira de Tots Sants, o bé la banda del Pla de la Font que recau al llavador, un indret que facilitaria la posterior i necessària neteja personal dels participants, per més que el sanejament d’aquell espai i del jardí no deixaria també de ser complicat. Cal tornar l’acte al cor del poble, com a símbol, com a practicitat i tot.

Caldria variar en el possible l’actual manera de representar l’obra: facilitar un correcte equip de megafonia que permeta la intervenció adequada dels excel•lents Ambaixadors per tal que siga entenedora i es realitze tal i com se suposa que són o han de ser unes Ambaixades. I cal també subvencionar els responsables, i ajudar-los en el muntatge, en la recerca i el transport de tomaques i en la publicitació. I tot en vistes no d’una popularització màxima, que atenent els temps que ens toquen viure, seria inevitable i podria generar altres noves dificultats, sinó per una qüestió bàsica: evitar que, per unes o d’altres, l’acte acabe desapareixent en un termini molt curt. Tot siga perquè els Bequeteros seguisquen incumplint el seu himne i no puguen entrar a la comparsa per anar bruts… Total, és l’últim dia, i de ben segur que haurà valgut la pena…


Ontinyent i Asp. Primavera de 2004.

1 comentari:

  1. Enhorabona per l'escrit, Sergi! Sens dubte, el més important per arribar a estimar allò que es fa és la consciència d'una tradició que els és pròpia, a ells per mantenir-la i a la resta que els envoltem per destacar-la i estimar-la com si ho fos, perquè és així com les singularitats s'acaben convertint en fets destacables que cal recuperar... i la representació a Ontinyent ja va ser un pas més, menut o gran, però un bon pas perquè es conega... que avance, que camine endavant, perquè, després d'haver-la conegut una miqueta més, de veritat que sí mereix tots els tractes per considerar-la "festa"...

    ResponElimina

Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí