Fa poc, una persona devota de sant Antoni de Pàdua/Lisboa contava a un grup de gents entre les quals em trobava jo, una història ben curiosa sobre aquest sant en sí tant i tant curiós... Jo pensava que s'esplaiaria amb el miracle dels peixos que l'escoltaren quan els homes s'hi negaren..., o en el de la burra, o en els dels pardalets que tants i tants goigs han fet imprimir a casa nostra... Potser tractaria del seu viatge accidentat al Marroc, o encara, quan va morir, que tres anys després, en destapar la tomba quan el van fer a tota velocitat sant d'altar, varen trobar la seua llengua predicadora encara en condicions de vida...
Doncs no. Per a la meua sorpresa, va parlar de la seua lletgesa. De la lletgesa del sant. D'aquell portuguesot bast i grandíssim, lleig com un pecat, i colèric com pocs, que bon convencedor era, i no només per la subtilesa del seu prèdic sinó també pel bram de batall que era la seua veu... I clar, quan varen voler fer els santets de fusta pels altars, algú, esbalaït, li va dir al senyor Papa... Escolte, que com l'hem de representar al nostre sant germà franciscà? Com era?!
El Papa, ben viu i eixerit digué que sí... com era... la seua ànima, no precisament com era el seu físic, no..., la seua ànima predicadora millor... I res, que me'l representaren com a jovenet imberb i delicat en conversa amb el nen Jesús quan aquest, en un d'aquells tants miracles que déiem que passaven a la seua vora, se li aparegué una nit...
Ja veus quines coses. I si al sant lleig -que hi ha també qui estén la seua protecció sobre nosaltres els lletjos-, això, que si li arriben a dir que acabaria com a patró dels enamorats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada