dissabte, 26 de juny de 2010

"Barques"

Hui, un mes abans del que ens tenen acostumats, però ben a prop de la data tradicional antiga, Ontinyent donarà per obertes les seues festes de Moros i Cristians.

Enguany, i aqueix és el motiu de l'avançament, commemorem gojosos els 150 anys de l'actual festa, conscients com som de l'existència de mostres festives en dates anteriors, provinents totes de la històrica "Soldadesca" o festa de les milícies effectives locals ontinyentines provinents del temps foral, en què érem peça militar bàsica en el sistema de defensa i atac d'un país lliure i gran.

Nosaltres, acabem de viure de manera ben directa, per tot allò en què hem tingut la sort d'intervindre (una conferència sobre la Soldadesca i el seu pas als Moros i Cristians i el llibre de poemes pels Moros Marinos) el cent i cinquanta aniversari d'una efemèride semblant, la reconversió directa de la Soldadesca en Moros i Cristians de Bocairent. I aquella, malgrat els seus malgrats, que els tindrà, ha estat una celebració completa, alegre i, sobre tot molt i molt participativa, que és justament el què desitgem per a la celebració d'Ontinyent. Naixia directament de les comparses. Tingueren o no tingueren aniversari propi, tothom es va bolcar fent allò que pensava que era la seua millor aportació al bé comú, fóra exposar materials, elaborar dolços pel dia que vinguera la gent de la Undef a l'Assemblea General, fer un concurs de Pericana i altre d'Herbero, editar, crear, mostrar... El resultat, magnífic. Fins i tot hi hagué lloc pel lluïment del germà Ontinyent (de vegades germanastre) en aquella entrada tan freda i humida. Tant com va poder, la societat festera i la que s'estima la festa es sumà a tot allò possible. I eixa fou la clau de l'èxit, la gent al carrer, l'aplaudiment sincer, l'estima certa...

I ara arriba Ontinyent, germanastre fins i tot de si mateix. Un poble de gent indiferent que ha perdut l'orgull de la col·lectivitat fa anys i decènis. Així me'l defineixen molts, i jo sempre em ressistisc a creure-ho, per més que veig sovint com s'ofega cridant imbecil·litats a l'aire mentre les coses importants que perd o li fan perdre, ni les sent ni reclama. Ara és el meu Ontinyent qui farà festa per les seues festes i els fanals ja acullen banderes de festa (però del color de la pesta...). Tot són promeses de programa complet i adequat al motiu de la celebració i a la crisi que patim, però encara no s'ha concretat en fet clar. No tardarà a concretar-ho "Festers", més que res perquè ja no hi ha més temps per a badar... Els qui recordem aquells 125 anys i el Congrés que s'hi celebrà en guardem molt bon record, res més ens agradaria que tenir-lo també en aquesta ocasió... Però en aquesta ocasió es veu ben clarament que no està eixint massa de les comparses, que tot ho genera i dirigeix la maquinària oficialista i això no inspira massa confiança...

Veurem que passa. Donem una oportunitat al model que s'ha triat i esperem a viure coses bones. La nostra voluntat no pot faltar i si bé perquè no ens agrada gaire part de la programació "intel·lectual" parada o bé perquè és públic i notori que no som de la corda dels manadors actuals, no participarem en cap acte de manera directa. Però també volem estar ací, que som d'ací, i aportar una miqueta del notre treball quotidià. És aqueixa la idea que defenem. Malgrat no ser festers però estimar-nos-la com a poques altres coses, ens agradarà anar contant i reflectint històries i idees, contalles i succeïts del que s'esdevindrà en els següents mesos.

I per anar obrint boca, el que hem fet és decorar ja amb elements de festa els nostres blogs. Des de hui mateix, cavallers i cavalleres... nosaltres també estem en festes, i per això, per fer-la més gran la festa, hem dissenyat el nostre propi logo festiu.



Vos agrada? Ara mateix vos el presentem. És un dels elements festius més característics de la nostra festa agostenca. Una de les barques de la vella Nit del Riu, sobre el fons vermell dels Moros d'Ontinyent i dibuixat tot amb el blanc de la seua lluna, fusta mateixa del vaixell que avança... però que no trenca les mars proceloses de la Marina que nosaltres defeníem, no, que som de secà i ho fa sobre rodes, com feien abans en la Processó la Méndez Núñez, la Victòria i l'estimadíssima Almansor (com no anava a aparéixer per ací l'Almansor...?). Aquell és l'origen mateix de les hui famosíssimes "Barques" de després de l'Entrada, un dels moments més vívids de l'any ontinyentí on, pels gestos i les maneres de qui pren i qui dóna, quedem perfectament definits els qui som i ens estimem ser d'ací...

La nostra "barca" tan híbrida, el que llença és confeti festiu blanci i daurat, perquè heus ací l'altre detall, el daurat de la nostra bandera que juga amb el vermell morocristià per tal d'anar fent ara ací i ara allà la senyera reial quatribarrada ontinyentina...

Bones festes a totes i a tots. Comencem-les amb alegria i no les tanquem tancant les mans, mantinguem-les obertes, que siguen per a tothom i que tothom puga estimar-les com cal.
Salut i, com no, visca l'Ontinyent que mereixem, el que sap convertir-se en seu de la millor gent i la millor festa (més que només siga a finals d'agost...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cançó per a fer ametles


"Ametleret abundós, de vorera de camí,

tu seràs agre per a mi; i per altri, saborós".

Cançó tradicional mallorquina.



Abans que morís l'hivern

un tapís de flors ben blanques,

i ara que l'estiu no ens fuig

ací ens tens tirant de mantes.



Ara sota l'arbre estem

vestint amb teles la terra,

quan mampendrem els canyots

a les branques farem guerra.



De tot el rastre que es veu,

tu diràs si no em mou brega,

cap dels ametlers no és meu

ni en menjarem de la plega.



De les del camp i a resol,

no hi ha feina més fotuda

pel mal que et deixa als ronyons

que aquesta de la batuda.



Jo arreplegue, ves pelant

i traient totes les corfes

i així prompte trencarem

en quedar els arbres orfes.



Ametletes que danseu

plovent pel passó de vara,

un traguet de vi embocat

permetreu que enganye ara.



No sé si sereu bescuït,

carquinyols o mantecades,

o potser torró de neu,

peladilles ensucrades...



Si el rumbós del senyoret

ens convida en fer cap vetla,

ben cert que m'embafaré

amb algun rotllet d'ametla.



Sergi Gómez i Soler

del poemari "Ametla, farina i oli".







Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent

Cartell del 400 aniversari de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent
Obra de Vicent Ramon Pascual Giner

Alt del Comptador

www.servicont.com

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí

Aquest és un blog orgullós de ser ontinyentí