COSTUMARI DESACOSTUMAT

Tanquem aquesta paradeta...

2011-01-10T00:26:00.000-08:00

Estimades i estimats lectors. Des d'ara mateix, aquest blog deixarà de ser actualitzat regularment. Acaba l'aventura del Costumari Desacostumat com a pàgina independent i tornarà a la seua matriu, Can Carrasca, on s'acomodarà poc a poc de nou.

El motiu? Més que res el poc temps lliure que ens queda i la llàstima de veure aquesta pàgina sense actualitzar correntment.

Vos demanem disculpes però poc podem fer. Ja ens passem prou hores davant l'ordinador com per anar creient que perdem un temps preciós...

Moltes gràcies i, esperem que ens seguiu a Can Carrasca...

Calendaris...

2011-01-08T03:20:00.000-08:00

Enguany, no hem trobat cap calendari de paret que ens convença. Uns els hem considerat horribles, altres indignes, i encara més, altres horriblement indignes o bé indígnament horribles. Per això usem l'assèptic i lletjot de Caixa Ontinyent per tal de penjar-lo, més que res perque és inapreciable i tapa d'allò més correctament un lleig forat en la paret. Un altre ens acompanya, un de preciós per tenir-lo a prop, sobre la taula del nostre despatx, un "Calendari de la Lluna" ben interessant que compràrem a una llibreria de Montblanc. I encara falta un calendari que tindrem a dins de l'ordinador, el que estem preparant l'amic Juanjo Alcaide i un servidor, que estarà disponible a partir de dilluns. No podeu imaginar el maldecap informàtic que ens ha suposat aquesta setmana, sent una cosa tan senzilla... El dilluns, el dimarts a més tardar, prometem tenir la cosa enllestida. Anirà, com no, sobre festes de la Vall d'Albaida, i vos el podreu baixar quan vulgueu i de bades...

Però jo vos volia parlar de dos calendaris situats a les antípodes l'un de l'altre per més que estan relacionats estretament. El primer ha alçat molta polseguera a tot l'estat espànyic. Està editat per una confraria setmana-santera mallorquina, l'Associació del Davallament de Sant Joan i en ell es veu els confrares tot representant escenes bíbliques, o amb simples posats, ben lleugers de roba...

El nostre vell conegut bisbe Jesús Murgui, segons la premsa, ha arribat a posar el crit al cel, i ha dit que banalitza la Setmana Santa i que no té en absolut els sentiments religiosos dels catòlics mallorquins. A més, el bisbat recrimina a una associació com aquesta, de caràcter religiós i cultural, una falta de respecte cap els signes cristians, i en particular cap els de la Setmana Santa, amb tant contents com estan els xicons amb els calerons que han guanyat... que ho han venut, tot!

I és que a l'Església no li agraden gens aquestes parafernàlies. És lògic. Són tan poc devotes...

Com a màxim, el que "suporta" són aquells calendaris fets per Piero Pazzi i coneguts com a "Calendario Romano" en què aquest fotògraf venecià reflecteix cada any dotze sacerdots o seminaristes "guapos" i que s'ha convertit en tot un reclam pels turistes que acudeixen al Vaticà. Però no malpenseu, no és per la bellesa efèbica o masculínica que emanen aquells castos religiosos retratats, sinó per la informació completa sobre l'Estat Vaticà que recull... Res més faltaria...

Alguns dels Esperits Fecunds del Capdany...

2010-12-31T00:22:00.000-08:00

Aquest text va ser el darrer que vaig publicar dins la sèrie "Costumari Desacostumat" a la revista Crònica d'Ontinyent, i recull un resum resumidíssim de l'existència d'un seguit d'Esperits Fecunds en el dia darrer o darrers de l'any, que concentren gran quantitat de màgies i fetilleries...
Ara vos el torne a passar, en remembrança...

El Tio de les Orelles: És un “germà” de l’Home dels Nassos que apareix encara, especialment per les terres del Comtat de Cocentaina, cada 30 de desembre. Per enganyar els xiquets se’ls envia a buscar-lo tot i dient que li queden tantes orelles com dies queden en l’any...

L’Home dels Nassos: A casa nostra, ha estat tingut com un bon auguri la seua vinguda, a tall d’esperit viatger relacionat amb el canvi d’any, l’hem presentat lligat a la indústria local fent-lo comerciant que venia a negociar i que s’hostatjava, per un dia, a algun dels hostals o pensions existents a Ontinyent. És també un esperit d’abundància, car una de les seues llegendes referidores el fa posseïdor de 365 nassos que va perdent poc a poc, deixant-se’ls en els llocs més inversemblants fins que hui només li’n queda un. La dita per engalipar els xiquets és ben senzilla... “Has vist l’Home dels Nassos, que té tants nassos com dies queden en l’any?”... la imaginació infantil fa ja la resta. A Catalunya és representat a través de capgrossos que fan una cercavila el dia 31 de desembre, i al País Valencià, a més d’a la Vall d’Albaida, també el busquen pel Prado els xiquets de Gandia.

Sant Silvestre: Primer papa de l’església oficialitzada per l’emperador Constantí i primer sant no màrtir canonitzat. En el seu temps succeí el Concili de Nicea famós i li calgué lluitar contra els heretges donatistes i les pressions de l’emperador. En bona part d’Europa és tingut com el més important dels esperits viatgers del Capdany perquè senyoreja el darrer dia i obre un nou temps. Diuen que viatja incansablement tot buscant les necessitats reals de la gent, i que en el seu dia atorga favors a qui els precissa de bona veritat allà on es troba. Això de les modernes curses esportives no tenen res que veure amb el sant ni el seu costum!

Any Vell: Del costum antic de representar l’any que acaba com a vell amb barbes blanques i túnica esgarrada, dalla mortal i rellotge de sorra que es buida, junt al costum de fer ninots per les Festes de Folls (com ara els Nanos de Mitjan Quaresma de Cocentaina), han vingut tradicions com la de representar l’any que mor com un ninot que cal cremar per, després, passar a llegir el seu testament carnavalesc, amb un fum de peticions positives per l’any que s’enceta. És una festa molt estesa hui pels països sud-americans.

Any nou: I si l’any vell és un ancià, l’any nou és un nadó molt semblant al Jesuset que en el dia de Ninou o de Capdany acompleix una vuitava (i que és quan se’l va circuncidar tot seguint la llei jueva). La figura està relacionada amb la bona sort i els desitjos que des de sempre s’han demanat pel nou temps, desitjos i propòsits que solen mantenir-se i durar just el que va de Nadal a Sant Esteve.

A les danses d'Ibi...

2010-12-30T23:58:00.000-08:00

És sempre un plaer seure al carrer de les Eres d'Ibi i, entre el fred i la foscor que va fent-se, veure't brillar els fadrins quan dansen. La xaramita va fent la seua i ells entren a cada passada fent aquell pas valent de bot i deixant jugar entre ells els Tapats, que poc a poc i al darrere, van guanyant-nos a tots, amagant la identitat i estrafent la veu quan et pregunten que si no sabràs qui són...

Enguany, el premi recent que s'hi entrega als grups de Tapats, l'ha guanyat merescudament els qui han representat una boda de vídus, amb un estil, unes maneres i unes robes sorprenent. Encara no em crec el bellísim ram de roses...

Paperet repartit pels Tapats "vidus".

I les folies, com són de boniques, i la festa sencera tendra i enyorada ja...

Puff, el drac màgic que no ens podem treure del cap...

2010-12-30T07:15:00.000-08:00

Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar, però sol s'avorria molt i sortia a jugar, i jo me l'imaginava corrent amb els xiquets i les xiquetes de tot temps que l'estimaven per les plages i les cales de la Marina, i si m'arribava, era sempre amb la veu de l'amic Paco Muñoz...

Aquesta preciosa cançò protagonitzarà aquesta nit el programa "No me la puc treure del cap" de TV3, un fantàstic espai un tant irregular, on igual t'analitzen obres amb gran detall i gust com ara "L'Àguila negra" o "Jo vinc d'un silenci" o te les presenten de manera banal i buida, com el "Bon Dia" i "Corren" o "Per què he plorat" (quina pena...). Esperem que tracten Puff amb estima...

I per més versions que vagen traient i presentant, perdoneu, però ens quedem amb la veu de Paco, tan tendra...

El Tio de les Orelles

2010-12-30T03:06:00.000-08:00

Si l'Home dels Nassos, amb prou forces és conegut en alguns dels nostres pobles, del Tio de les Orelles, que ens visita hui, hi ha tant poca memòria... No passa res, que a casa nostra és ben rebut sempre... El Tio de les Orelles, que té tantes orelles com dies queden en l'any...

El vàrem conéixer a Cocentaina, perquè al nostre Ontinyent no acostuma a fer parada. Se sap que és home callat i misteriós, però poca cosa més. Això sí, afable i ben educat com pocs.

Que tinga bon trajecte, esperit fugisser del capdany, i moltes gràcies per fer-me somriure de nou, com cada vegada que ens visita... Què no ens trobarem aquesta vesprada en les danses d'Ibi?

Folls

2010-12-27T22:20:00.000-08:00

I per acabar com toca l'any foll deu..., no sabem ni concebim altra manera, ens desplacem de bon matí a la vila d'Ibi per veure i viure al bell mig de la plaça la famosa enfarinada... Ja s'acaba la cosa, hem anat esgotant un any i esgotant projectes, vinga a fer vinga a fer, de vegades propassant les nostres pròpies forces. Sempre a l'espera que algú puguera o volguera accedir a aquelles històries que anàvem contant. Però com hui, la farina omple plaça i se n'anirà. Els Folls, l'Ajuntament dels Enfarinats i l'Oposició, aniran mesurant en benefici del contribuent, i recaptaran segons conveniència... Nosaltres, anirem tancant i refent paradetes. La primera que anem a tancar serà aquesta d'ací, ja us ho avisem, que no ens dóna el producte desitjat pel temps que ocupem parlant-li i pujant-la....

Apedaçat...

2010-12-26T15:03:00.000-08:00

(Acudit tret de "La punxa d'en Jap", al periòdic Avui).

Tal dia, hui, fa els anys... Sanchis Guarner.

2010-12-15T22:29:00.000-08:00

A l'any que ve farà del seu traspàs el compte redó dels trenta anys del traspàs de Manuel Sanchis Guarner, que succeí tal dia com hui. Una meravella d'obra, la d'aquell home que cal que els valencians estimem i coneguem com cal. Home i obra. Obra i home.
Si voleu servir-vos d'entrar ací, trobareu informació ben interessant d'un dels més preclars genis nostres del segle XX que, humilment, volem hui recordar ací mateix a casa nostra, on sempre li hem guardat un respecte que s'apropa a allò reverencial...

Santa Llúcia. Llum!

2010-12-12T22:29:00.000-08:00

Santa Llúcia, la portadora de la llum, concita les darreres festes que vivim abans de la imminent arribada del Nadal. Les meues preferides, sense dubte, són les d'Ibi, que enguany no he pogut viure per qüestions de salut. Però com a tradició, preferisc aquella de Penàguila que diuen que s'usava per les dones estèrils. Segons em contaren fa molts anys, si una dona pren el sol tota nua a l'hora del migdia i en mig de l'arc de pedra altíssim que hi ha a aquell bellíssim poble, aquesta queda prenys, que dirien els clàssics... No sabem si això era influència màgica o afluència d'algú que no tocava per allí d'espectador, però ens asseguraven que la cosa funcionava.

Siga com vulga. Que tota la llum que hàgeu donat enguany als amics i estimats, vos siga tornada amb creixences...

No, si al final, enguany em quedaré sense torró a la pedra!

La Corriola...

2010-12-09T11:54:00.000-08:00

Poques coses hi ha de tan amables al món que pujar un dia tebi de la Puríssima al tossal de Santa Bàrbera, al migjorn del gran torrejó del Castell, per tal de compartir amb tantes persones l'alegria de la Corriola. Estic en cert que la tradició ve de ben antic, que l'ermita és del segle XIII i han hagut monges cuidant-la, i ermitans després. Que pugem a celebrar la santa quatre dies després de la seua data ja no canònica tampoc no és cap sorpresa. Sent que la festa de la Puríssima no ha estat mai massa aïna a Cocentaina (per raons marianes que algun dia explanarem) el fet d'aprofitar un matí festiu per gaudir d'una natura esplèndida abans que el massa fred i la massa obligació ens tanquen a casa, i quatre dies posterior, segur que ha ajudat.

Ara, ens mengem ben a gust el pa cantonejat de la corriola, que ens ha pastat a posta el pare d'Ana, ben agraïts que li estem perquè poques coses tan bones tastem d'aquest tipus, i la famosa llonganissa de volta, un acompanyament deliciós de bona veritat. Seiem prop de l'ermita, amb el sol a l'esquena, i anem dient, arreglant aquest món d'ací i el d'allà també (el del nostre poble), i xerrant de poc en poc amb cadascuna de les persones que estimem i que anem trobant. Enguany, de tres branques distintes de Carrasca. Imagineu quin goig...

I comença Dani Miquel a entretindre la nombrosa xicalla mentre la campana, com toca, no para de sonar. Si li molesta al rector a l'hora de dir missa -conclouen tots aquells que van passant sota aquelles voltes màgiques- que se'n torne allà baix, que ací, hui, eixa és la tradició, menjar corriola i voltejar campana, perquè la santa ens guarde a tots de les tronades...

I jo recorde llavors aquella mantra que ma mare en contava de sa mare...

"Santa Bàrbera va pel camp,

buscant l'Esperit Sant.

L'Esperit Sant no pot vindre

i tres núvols veu vindre.

Uno de foc.

Uno de pedra.

Uno que rellampega.

Santa Bàrbera bendita

lliura'ns del llamp i la centella".

I després d'un matí i un migdia tan ample, amb els sons dolçaines del Mal Passet i tantes converses i troballes com hem fet, i amb la presentació a un bon amic de la festa i la gent, que acaben enamorant-lo com a mi m'enamoren cada vegada que me'ls trobe. Anem tornant cap a casa.

Es pot dir que torne feliç. Molt feliç i pagat de la Corriola...

Entren les soques a Canals...

2010-12-07T23:57:00.000-08:00

Anit, assistírem de nou al gran espectacle que és l'entrada de les soques per a la foguera de sant Antoni a Canals. Tot un goig de festa, si és que superes el trauma de no poder aparcar més que lluny lluny d'on tot succeeix....

El fet de contemplar tanta cavalleria engalanada com a dia de festa major, i l'emoció de la gent amb els primers vítols i l'entrada de les tantes branques agranant i fent net el carrer és cosa ben aconsellable, per agradosa, lluïda i arrelada. L'obsequi de quemenjar per part dels festers, també és cosa de dir, així com el castell de focs que s'hi disparà.

Au, i des d'ara, a fer-la ben alta la foguera millor del món, a veure si tenim la sort de poder anar a vore-la cremar quan s'aprope el dia gran. Ahir, bé que semblava això mateix, un dia gran. Ho és tot començament...

Culpables... per no fer res!

2010-12-06T23:20:00.000-08:00

Això de la festa, fer festa i tota la pesca, moltes vegades resulta molt complicat. I viure-la sense voler-ho...

La festa -no podem negar-ho - és molesta, especialment per aquell "públic" potencial, el veïnat, que no hi participa directament. I quan s'allargassa, la festa, la vespra, els mig-anys, les tantes ocasions que hi ha per trobar-se i "organitzar" es poden arribar a convertir en insuportables. Què vaig a dir-vos a aquells que "patiu" les falles o les fogueres...

Per això és més interessant encara el que ha passat ara a Albaida.

El seu ajuntament, que ja s'ha posat en la picota tantes vegades que ara, una més, ja no li ve de nou, ha estat condemnat per fer el que fan tants i tants ajuntaments. Que hi ha queixes del veïnat perquè una comparsa, filà, casal... no respecta horaris i emprenya el veïnat..., doncs res, a donar llargues, a aplaçar sancions, que poden ser molts vots, tu... I què han fet els veïns, denunciar l'Ajuntament i guanyar la partida. Ja veieu que el silenci administratiu pot arribar a ser tingut com a delicte... Així que prepareu-vos, barbes del veí, al remull.

Podeu llegir la notícia al Liante de hui.

Ofrena de flors i pluja...

2010-12-06T01:49:00.000-08:00

Rondine per casa.
Quan rondine per casa m'aïlle d'allò que tinc a l'exterior. Ni les persianes alce.
Parle amb algú pel méssenger.
Em diuen que plou, que plou molt.
Al·lucine.
La mare que vos ha parit a tots. Recollons.
Porta esta persona dient-me fa un mes que hui plouria.
I jo vinga a dir que no, que el dia dels Nicolauets no pot ploure.
És la Mare de Déu de Castelló de Rugat, la que no es banya MAI.
Per tant, no és possible que ploga.
Però sí.
Alce la persiana.
Plou molt.
I la Mare de Déu de Castelló de Rugat encara pot ser que no es banyara a la vesprada.
El que sí que és ben clar és que l'Ofrena a la Puríssima d'Ontinyent estarà passadíssima per aigua.
Aquesta persona porta dient-me un mes sencer que plouria.
I sa mare també ho deia.
I més gent encara m'ho ha dit.
Diuen que la Puríssima d'Ontinyent controla la seua festa a partir de l'oratge.
Quan ha passat alguna cosa greu al poble i/o relacionat amb la seua festivitat que no era del gust popular, ha plogut.
Plogué en les festes immediatament posteriors a l'assassinat del seu tresorer.
Plou quan hi ha algun canvi no massa desitjat pel poble.
Hui plou.
L'Ofrena, des que es va crear, sempre s'ha fet diumenge.
Enguany, es feia per primera vegada el dia de la Constitució tot aprofitant que és festa.
Es trenca així el pacte no escrit entre l'Ajuntament i els Purissimers per no ocupar un dia de festa política amb la festa a la Patrona.
Plou.

I ja està.
I jo flipe, quina maner "empírica" tenim a Ontinyent per comprovar si els canvis festius són bons.
Per a uns, les isobares, per a altres, la mateixa divinitat a través de la seua voluntat oratgiana.
No som res.
Però som únics, xe...

A vore si para de ploure i tenim la festa en pau i ens estalviem interpretacions estranyes....

La llengua basca...

2010-12-02T22:45:00.000-08:00

I com que hui és el dia de tan bella llengua i antiga i estimable, una cançó en Euskera cantada per Oskorri...
Encara tinc l'esperança d'aprendre'n algun dia els seus rudiments.
He estat tan feliç entre gents que la parlaven...

Raimon fa hui molts anys...

2010-12-01T23:14:00.000-08:00

... i per això mateix, li desitgem molta felicitat. A ell i família, a Xàtiva i a tots nosaltres...

Eloi, sant treballador. I que quede clar!

2010-11-30T23:31:00.000-08:00

Si llegiu els martirologis, i la wiquipèdia en va plena, car són part essencial de la nostra cultura global, trobareu històries de sant ja no edificants, com es faria abans, sinó curioses a més no poder. No podeu perdre-vos la del santet "principal" de hui, sant Elogi o Eloi de Noyon... Com va pujar en l'escala social des de simple orfebre a encunyador de moneda, responsable de finances, fundador de convents... sempre relacionant-se amb sants de pedigrí reconegut... I quan me'l fan sant s'especialitza en manyans, ferrovellers i altres treballadors de l'ofici aquest del ferro... Com si fos un nibelung germànic, no li fan soltar per a res enclusa i martell i me'l representen sempre pregant a déu, i com diuen els castellans "con el mazo dando". Per més que fera, l'església ho tenia molt clar... sent laic, feren prou pujant-lo a bisbe. Que quede claret a quina classe pertanyia en el fons...

Advent gelat i encetat...

2010-11-29T01:48:00.000-08:00

Diuen que després de l'estiuet de sant Martí, ve el fred vertader, aquell primerenc esguit del joiós hivern que t'aclapa del tot i que arriba a acorar-te amb grips i malvolença només que t'encantes amb l'abric...

I a poc, després de la Fira d'Ontinyent, dels ploguts Angelets, s'enceta l'Advent, el temps d'espera del Solstici amb aqueixa gelor tan característica de la nostra infantesa en ser que s'apropava el temps purissimer del Bou i dels Cabets. I no falla. A la setmana propera, totes les meravelles aixafades que encara podem trobar al meu poble, retrauran orgulloses el seu caràcter popular i sentit, orgullós i emotiu.

Per a nosaltres queden ja molt lluny les festes purissimeres per motius a cabassos, fins i tot ens fa més ànsia l'acudir a la Corriola de Cocentaina pel matí i trobar-nos amb els magnífics Cabets i Gegants i la Veta i els Arquets i els Cavallets ontinyentins en ser vesprada. I en passar ells, girar via per tornar a buscar-los, tot passant nosaltres de qualsevol pompa i circumstància buida i benvestida amb abric de follí.

Una cosa, però, sí farem pel respecte històric al que ha significat pel nostre poble el fet immaculista. No pensem afegir a nostra casa cap detall nadalenc fins que siga pujada al cambril la figura que hereta la nostra "Purissimeta de plata massissa"...

A tots aquells que estimen la tradició més nostrada. Feliç bou, felices danses i balls, feliç sonar de músiques i trons i campanes...

Benvingudes Caterinetes, bentrobades festes de folls!

2010-11-24T23:23:00.000-08:00

Hui, com que anem de bòlit i bojos, és un bon dia per a començar l'hivern festiu. Així que amb santa Caterina i les seues Caterinetes, donem per començades les Festes de Folls!

Ja sabeu, si esteu a Xàtiva compreu el pa de les Caterinetes, i si aneu a escola a Ibi i a tants altres llocs, xiquetes, dueu totes els llavis i la cara pintats a classe, i un gran llaç vermell al cap. Els xicons no és que tingueu massa cosa a veure en el dia de hui, que celebraven amb excursió i dinar les xiquetes de Costura, però per allò de la igualtat, hui vos podeu posar una lluïda corbata...

I res, passeu-ho bé a Vinaròs amb el "Catxerulo"... I que visca la fira a Vila-real!

I ja sabeu: "Les caterinetes mengen cullereteeeeees"...

Aniversari de sant Freddy Mercury

2010-11-23T23:27:00.000-08:00

Hui que és l'aniversari de la mort del senyor Bulsara, res, el primer vídeo que de Queen vaig veure... i vaig flipar! Salut i llarga vida en el cel Zoroastràtic!

I pel dia dels músics...

2010-11-23T08:25:00.000-08:00

Ahir va ser santa Cecília, que passa per ser la patrona dels nostres músics. Bo. Ahir no sabíem encara com encararíem aquest Costumari Desacostumat, si és que l'anàvem a mantenir obert. Ara que ja tenim més clares les coses, i amb retard curt, celebrarem amb vosaltres santa Cecília tot i oferint-vos (i perquè ja corre per internet) l'última peça musical morocristiana escrita pel nostre germà Saül. Es diu "Thor" i al mes de maig la veurem dansada pels carrers d'Alcoi...

In memoriam, Miquel Martí i Pol

2010-11-10T23:28:00.000-08:00

Hui que fa l'aniversari del traspàs del grandíssim poeta Martí i Pol, m'abelleix escoltar amb vosaltres aquesta bella peça, "In memoriam", cantada amb tanta sensibilitat pel nostre Paco Muñoz.

Vent feréstec...

2010-11-08T23:00:00.000-08:00

Hi ha sempre en cada tardor algun dia en què el vent es desferma i comença, engalernat, a bufar i bufar. Llavors, deixa de ser el company plàcid per erigir-se en qualsevol idea romàntica que puga fer referència personal al malestar d'un mateix. Si voleu, li direm ràbia incontinguda, voluntat destructora, crit de socors, jo em quedaria amb el més literari i personal, si em deixeu, toc a rauxa....

Quan estàs arraullit al llit sembles més fràgil, també més feliç d'estar apartat d'aquella tempesta en got d'aigua que t'ofega. En eixir al defora, com prova a ficar-se entre els vidres i xiula i remuga fins que et fa agafar si no por, desànim. Llavors, hi ha la prevenció i la malfiança. La reflexió i després, la sentència.

Aquests dies el vent tan fort m'ha estat company fidel, el vent i poca gent més. Jo ho agraisc, perquè ara que sembla que s'atura m'ature jo també, i com el vent renasc, agraït. Hem fet neteja de la ment i del cos, ara, el terme queda net per tornar a començar. Començarem amb la lliçó apresa i els ítems i fites ben apuntats a la paret. Les males coses, les ha dut el vent vall enllà i fins la mar...

El fill de Vlad Dracul...

2010-11-08T00:57:00.000-08:00

Tal dia com hui, em plau contar-los una història als meus alumnes, una història que els deixa corglaçats, excepte els alumnes romanesos, que s'ho passen d'allò més bé, orgullosos que el tio Sergi conte alguna història del seu país i que ells coneixen ben bé als companys d'ací, que queden bocabadts amb el teatre que li pose...

Vlad Tepes, príncep de Valàquia, i fill de Vlad Dracul, cavaller de l'Orde del Drac (sona tot a un medieval absolut, eh?) va nàixer tal dia com hui. La seua vida la podeu llegir a qualsevol viquipèdia, però l'interessant del tema és com tothom el coneix com a un Dràcula que mai no existí, fora de la imaginació i les lletres de Bram Stoker i el seu gust, diuen, per l'absenta... No, ni tant sols va xafar Transsilvània, que ell era de Valàquia, al sud, educat pels otomans i enemic seu quan ho convenia... Xe, com un Jaume I nostrat a qui un poeta alemany havera convertit fa dos-cents anys, i amb èxit, en home llop... Vinga a lluitar contra els musulmans i a ser considerat un gran governant perquè vinga un qualsevol que vulga escriure't altra vida i.... Bo, la cosa és que mentre el nostre Jaume I anava matant moros a espasa i sotmetent-los a tractats, aquell bon home no ha passat com a Conqueridor sinó com a Empalador.

Agafes un algú i l'asseus sobre la punta esmolada d'un tronc estacat al terra. La resta ho farà la força de la gravetat, a Romania i a mitja Europa i fins a no fa massa, aquesta era la forma de tortura mortuòria més sovintejada, així que tampoc no cal que vos poseu les mans al cap, que vosaltres ja heu vist moltes coses més fortes a les pel·lícules... I gràcies donaven els qui el pal els eixia pel ventre...

Nosaltres no arribem a nomenar tals barbaritats als nostres alumnes, res més faltaria! Però el fet que un mite que coneixen els l'arribes a trastocar de manera tan curiosa en altre de pitjor, els fascina...

Tocant cels...

2010-11-05T01:00:00.000-07:00

Mentre jo em perdia a una Cocentaina enfirada, al món de la cultura popular del meu país passaven altres coses. Mireu aquest vídeo, per favor. Aneu a emocionar-vos de ben segur amb l'intent número 35 d'aixecar un pilar casteller de 8 sense folre. Arquitectura màgica i volàtil que aconseguiren els Castellers de Vilafranca. Quin Tots Sants més magnífic enguany.... La nostra felicitació.

Força davant la destrucció...

2010-11-04T06:40:00.000-07:00

Contra les tan grans vexacions que m'estan arribant, art, música, calidesa i un món interior brillant en ebullició i amb esperit de creació... Però no us estranyeu després que no vulga eixir de la meua torre d'ivori. Tot és merda enllà fora...

Fira passada...

2010-11-04T05:17:00.000-07:00

M'heu comentat que si no anava a parlar enguany de la Fira de Cocentaina, si no tenia cap valoració... El que passa és que la grip que m'he firat fa que reaccione poc a poc i amb calma, que el cap se'n va allà on no vols, i igual vos preneu a mal alguna consideració de les meues... Què voleu? És difícil quan estàs tres dies receptiu a meravelles tantes... Dir-vos potser que ha estat la Fira més estranya que he tingut. Amb la cosa de l'aigua, la més dolorosa també, que l'esquena ha patit amb la humitat... Però també la més bella per un costat, la més sensata i potser la darrera en què podré passejar-me tant... Però això ja vindrà. M'han decebut i molt persones, expositors i exposicions, però també he conegut col·leccions, personatges, firers enamorats del seu ofici i racons a compartir... Hores canviades, passos trabucats, gentades que no ho són tant... I una càmera de fotos que falla quatre de cada tres...

M'han firat ciris sense flama, jo he firat rondalles... Ah, i le figuretes del Betlem, ja estan totes encomanades... I vaig acabar firant-me, entre la pluja, unes closques de cabet ontinyentí que no m'ho acabe de creure com va el món i les voltes i sorpreses que du...

Una bona fira? Sí, si la gripada se'n va prompte... Volieu concreció, estrenes, meravellament, descripció a dojo...? Haver vingut amb nosaltres, haver vingut!

Ja arriba la Mostra de Titelles a la Vall d'Albaida... i en van 26!

2010-11-04T02:51:00.000-07:00

Ja arriba novembre, i amb ell la nostra Mostra de Titelles, la que celebrem a la Vall des de fa vint-i-sis anys... Ací vos passem la informació que se'ns ha fet arribar des de l'organització. Disfruteu-la que paga la pena...!

 Dates: del 10 al 14 de novembre del 2010

 Localitats participants: 18

Agullent, Aielo de Malferit, Albaida, Atzeneta d’Albaida, Benigànim, Benissoda, Bocairent, Castelló de Rugat, Fontanars dels Alforins, Llutxent, Montaverner, Montitxelvo, l’Olleria, Ontinyent, Otos, el Palomar, la Pobla del Duc, Quatretonda

 Companyies: 21 (inclou representacions i tallers escolars)

Representacions: Bambalina Teatre Practicable (la Vall d’Albaida), Caramuxo Teatro (Galícia), La carreta Teatro (Alacant), La companyia del príncep Totilau (Catalunya), Edu Borja (València), Egos petits (Catalunya), Elfo Teatro (Castella-La manxa), Gianni Franceschini (Itàlia), Guixot de 8 (Catalunya), La gotera de lazotea (Andalusia), Lluerna Teatre (València), El navegatorio (Mèxic), Papalote (Cuba), El retablo (Cuba), Teatro Corsario (Castella i Lleó), Teatro de marionetas La estrella (València), Teatro Gioco Vita (Itàlia), Teatro Iñaki Mata Antzerkia (País Basc), Teia Moner (Catalunya), Unima València (València) i Vivaoperacircus (Itàlia)

Companyies valencianes 6

Companyies estatals Andalusia (1), Castella i Lleó (1), Castella-La manxa (1), Catalunya (4), Galícia (1) i País Basc (1) 9

Companyies internacionals Cuba (2), Itàlia (3) i Mèxic 6

 Tres línies de potenciació de la programació: més presència de companyies internacionals, més companyies valencianes i més espectacles per a públic adult

COMPANYIES INTERNACIONALS: la 26a MIT a la Vall d’Albaida manté el rècord de companyies internacionals de l’any passat amb la presència de sis grups estrangers: EL NAVEGATORIO (Mèxic), PAPALOTE i EL RETABLO (Cuba), TEATRO GIOCO VITA i VIVAOPERACIRUCS (Itàlia). A més, l’italià GIANNI FRANCESCHINI s’encarregarà de realitzar els dos tallers de titelles d’aquesta edició.

Per tant, la presència de companyies internacionals suposa més d’una quarta part (28,57%) de les participants; un percentatge marcadament superior a la mitjana (24,11%). Així, des de la tercera edició, trobem la presència de 74 companyies internacionals des d’Amèrica fins Oceania passant per una completa representació de titellaires europeus; per tant, fins ara, el festival ha ofert un complet panorama del teatre de titelles d’arreu del món. Aquesta tendència a programar més companyies internacionals pretén assolir major difusió tant entre el públic com entre els professionals del sector.

COMPANYIES VALENCIANES: la 26a MIT a la Vall d’Albaida manté l’aposta per les companyies valencianes amb sis ja que l’objectiu és seguir sent el punt de trobada dels titellaires valencians, per això, tradicionalment han suposat prop d’una tercera part de les companyies participants (29,86%), un percentatge que enguany és ben semblant (28,57%).

Les companyies valencianes tenen enguany, a més, un dia especialment dedicat a elles, el 12 de novembre, quan actuaran: TEATRO DE MARIONETAS LA ESTRELLA, UNIMA VALÈNCIA, BAMBALINA TEATRE PRACTICABLE i EDU BORJA. A més, el dia anterior actuaran LA CARRETA TEATRO amb la seua última producció i LLUERNA TEATRE que serà doblement protagonista perquè, junt a l’escenificació de Jugant amb Alícia, exposarà la seua mostra retrospectiva 20 anys fent titelles a Benigànim.

Finalment, aquesta edició té com a principal referència en les activitats paral•leles la inclusió d’un cicle de curtmetratges valencians d’animació amb la projecció de tres peces procedents de les principals empreses del sector. La proposta servirà també per conèixer diferents tècniques d’animació, des de la tradicional plastilina fins la infografia més actual.

MÉS ESPECTACLES PER A PÚBLIC ADULT: demostrar que els titelles no són sols coses dels més menuts és l’objectiu d’aquesta nova línia empresa l’any passat i que enguany es consolida. En aquesta ocasió, seran quatre els muntatges per a un públic adult i juvenil: Minimal magic de TEIA MONER, La tempesta de LA COMPANYIA DEL PRÍNCEP TOTILAU, Carmen de BAMBALINA TEATRE PRACTICABLE i, finalment, La maldición de Poe de TEATRO CORSARIO.

L’ús d’espais alternatius als habituals de representació també seguirà en aquesta ocasió. Així, el Café Màgic d’Ontinyent acollirà una escenificació del Minimal magic de TEIA MONER. A més, la interessant proposta de tallers i jocs de GUIXOT DE 8 recorrerà l’Espai jove de Benigànim, i el Centre comercial El teler i els exteriors de la Sala Gomis d’Ontinyent. Un altra obra que se n’ix dels models clàssics és Sapo dels italians del TEATRO GIOCO VITA que col•locaran els seus espectadors dins d’una carpa on es desenvolupa l’acció.

 Direcció artística i jurat

Per tercer any consecutiu, la direcció artística recau en Vicent Vila, unit als inicis de la MIT de la mà de Bambalina Teatre Practicable i director de l’Escalante Centre Teatral.

El jurat està format per:

 Eduard Costa: autor, actor i membre de la companyia Anem anant Teatre.

 Encarna Dolz: programadora del Teatre l’Agrícola d’Alboraia.

 Amparo Mayor: actriu.

 Rafa Ridaura: periodista, crític teatral i director de programes en Ràdio Clara.

Tots ells seran els encarregats d’elegir els guardonats amb els diferents Premis “Mostra de titelles” segons les categories següents: millor espectacle per a adults, millor espectacle infantil i millor espectacle; a més, el jurat podrà determinar algun altre guardó com les dos mencions especials atorgades en l’última edició. Els premis seran lliurats el 14 de novembre durant l’acte de cloenda de la MIT a la Vall d’Albaida que es completarà amb la representació de Tres somos tres a càrrec de PAPALOTE.

Concert commemoratiu dels 125 anys de Segrelles.

2010-11-03T00:41:00.000-07:00

Aquest final d'any estarà marcat culturalment a la Vall d'Albaida per l'homenatge merescut al gran pintor José Segrelles, que enguany havera complit els 125 aniversari. Ara, es publica que el proper 14 de novembre tindrà lloc un concert commemoratiu a la mateixa casa del pintor, el magnífic museu albaidí que recull tanta de la seua obra i passió. Li furtem el full anunciador al blog segrellesià de l'amic J.J. Soler. Si hi acudiu, que sempre és recomanable el fer-ho, trobareu allí tota la informació d'aquest concert.

Fer-se el llit el matí d'Ànimes...

2010-11-02T00:03:00.000-07:00

Tal i com m'han ensenyat, jo faig.

Hui, de bon matí, encara no m'he rentat la cara i ja m'he trobat "fent" el llit. Parant-lo bé, que hui és el matí de les Ànimes i cal obrir les finestres de bat a bat per tal que els esperits dels familiars difunts que desitgen vindre a dormir a la nostra cambra ho tinguen tot adobat.

... El que passa és que eixa és la tradició que la meua àvia ensenyà a ma mare qui ens l'ensenyà als germans i a mi... ì és, com no, la manera de procedir que es té a Cocentaina. A Ontinyent, en canvi, es feia la mateixa cosa, però es tancaven les finestres perquè les ànimetes no entraren... I si feien el llit era per por a que es ficaren en el mateix forat entre els llençols i les mantes que no nosaltres!

I encara me n'han dit, molt recentment, una altra... Un alumne d'Elx, que m'assegurava que a sa casa, sembla que eixes ànimes podien entrar qualsevol dia de l'any... Bona estratègia materna perquè el fill es fera cada dia el llit...!

Tots Sants...

2010-10-31T23:35:00.000-07:00

He buscat, per il·lustrar hui el post que volia dedicar al dia de Tots els Sants, un d'aquells gravats antics en que s'imprimien calaveres solemnes amb frases d'aquelles llatines esglaiadores del tot i que ens recordaven que, total, la vida eren quatre dies i anàvem a acabar tots calbs abans que no passaren cent anys. Algunes d'aquelles estampes es posaven enganxades a les portes del meu poble, a la banda de dins de la casa, per tal que no passaren endavant ni hui ni demà, que és quan solen passar endavant , les ànimes dels familiars difunts que tornaven a provar de gitar-se ens els nostres llits.

El que he trobat, però, és un curiós efecte òpitic. Si mireu bé, l'escena vital d'amor, sospita i lament conforma més que no una escena moralista. Si vos alceu i feu dues passes davant l'ordinador, trobareu la mort...

Moltes felicitats a tots, que hui és el vostre sant...

Hui fa cent anys Miguel Hernández

2010-10-29T22:44:00.000-07:00

CANCION DEL ESPOSO SOLDADO
.
He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.
.
Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de, mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mi dando saltos
de cierva concebida.
.
Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.
.
Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.
.
Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.
.
Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mi como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.
.
Escríbeme a la lucha siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo.
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.
.
Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado,
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras. ,
.
Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano.
Y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.
.
Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas,
recorres un camino de besos implacables.
.
Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

Benvinguda, senyora Castanyera!

2010-10-28T22:48:00.000-07:00

"Quan ve el temps de menjar castanyes,
la Castanyera, la Castanyera,
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat.

La camisa li ve petita,
la faldilla li fa campana.
Les sabates li fan cloc-cloc,
i al ballar sempre gira aixíiiiiiii!".

Siga vosté benvinguda, senyora Castanyera. Esperit fecund de la tardor firera i fredolica. Quin plaer enguany que fa fred el tenir a les mans el cartutx de paper engomat ple de tendre castanyes d'octubre... Enguany ens arriba a les escoles més prompte de l'habitual, així que hui menjarem castanyes i també el dia que toca, que és en la nit del 31, del diumenge al dilluns... Nosaltres, a casa nostra, no volem americanades ni coentors, i per això, menjarem allò més nostre, les castanyes que precedeixen els panellets i les fogasses. Quina joia de viure!

I València ja té les idees per les falles...

2010-10-28T22:16:00.000-07:00

Proposta fallera de 2011 per a l'Almirall Cadarso...

La roda segueix girant, i mentre hi haja temps els cicles van complint-se. No sabem ja si per tradició o negoci d'empresa. Siga com vulga l'art imaginatiu es desperta en la tardor i s'anuncia per a la propera primavera, tan rara com serà numèricament...

Així doncs, València ja té els esbossos de les seues falles majors. Si les voleu veure, ací estan.

Jo, em quede amb l'atreviment de la Na Jordana, que aposta clarament per no guanyar i divertir, tal com m'agrada. Però hi ha propostes del tot originals entre els refregits conceptuals que s'hi proposen, mireu sinó la d'Almirall Cadarso... una autèntica bellesa de proposta. Un any en què fins i tot el projecte del Pilar és interessant, no pot ser un mal any...

El "tramvia" de Mataró...

2010-10-27T23:20:00.000-07:00

I li dedique la cançoneta al meu cosí Jaume, a qui tant li agraden aquestes cosetes del tren. No per res, sinó perquè hui és l'aniversari del primer...

Allà a Mataró n'hi havia un tramvia
que n'és de cartró i va per la via.
Tralarà, la, la, carai quin tramvia.
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.

El primer vagó se'n surt de la via
i a prendre... un bermut la gent i el tramvia.
Tralarà, la, la, carai quin tramvia.
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.
El segon vagó se'n surt de la ruta
per què el conductor n'és... fill de Calcuta.
Tralarà, la, la, carai quin tramvia.
Tralarà, la, la, que bé que s'hi va.

... I la Fira al teu mòbil

2010-10-27T23:06:00.000-07:00

Com ja va succeir l'any passat, i sembla que amb un èxit gran, l'Ajuntament de Cocentaina ha preparat un servei d'informació sobre la Fira de Tots Sants a través dels telèfons mòbils. A través del vostre ja indispensable aparellet, podeu consultar tota la programació de la Fira, bé gratuïtament amb descàrrega via bluetooth en els punts d'informació o bé amb un cost de 0,3 euros + IVA tot enviant un missatge instantani.

La descàrrega gratuïta d'aquest servei d'informació a través de tecnologia bluetooth, serà possible durant els dies de Fira de Tots Sants, en quatre dels cinc punts d'informació habilitats per a tal efecte: Dos en el passeig del Comtat, a l'entrada al carrer de Colón i la avinguda de Xàtiva.

I si voleu descarregar-vos la informació des de qualsevol lloc, podeu enviar un sms amb la paraula FIRA, al número 25325. El cost del servei en aquest cas és de 0,3 euros + IVA, i l'aplicació estarà activa en el telèfon per a ser consultada en qualsevol ocasió.

... I estarà la Fira del Llibre

2010-10-27T22:49:00.000-07:00

I si després de voltar i voltar no saps què firar-te, no tingues cap problema, xe, que enguany hi ha la primera Fira del Llibre a la Fira de Cocentaina... Ja saps, un llibre és un amic que no reny i que no demana...!

Programació de la Fira del Llibre

El Programa de la Fira de Cocentaina...

2010-10-27T00:08:00.000-07:00

Ací teniu el programa complet de les activitats que es realitzaran en la 664 Fira de Tots Sants de Cocentaina.

Aneu prenent nota que hi ha coses d'allò més interessants...

La Nit de les Fogueretes d'Agullent, Festa d'interés...

2010-10-27T00:01:00.000-07:00

Quan a un poble que t'estimes resulta que li concedeixen algun títol de grau per cosa d'una de les seues celebracions senyeres, que també t'estimes, només queda que felicitar el poble i felicitar-nos tots aquells que hi acudim i conservem eixa estima. I com no, també els qui l'organitzen directament.

Això mateix cal fer ara amb Agullent i la seua i nostra "Nit de les Fogueretes", el vot històric de la població d'agrair anualment cada tres de setembre la intervenció de sant Vicent Ferrer en el guariment de la famosa pesta de 1600. Acaba de ser declarada "Festa d'interés local" de la Comunitat Valenciana. Moltes felicitats però els mereixements caldria que foren majors, per la meravella que és i resulta, pel seu amplíssim interés etnològic i per la quantitat de valldalbaidines i valldalbaidins que fa pujar a cantar els goigs o prendre oli de la llàntia allà a l'ermita. S'ha quedat curt el nomenament, però aquestes coses es fan poc a poc i ja arribarà el moment de reconéixer millor el tant de treball que s'ha fet pels anys amb les publicacions mogudes per eixe tàndem magnífic que han constituït Emili Casanova i Ramon Haro, amb les celebracions centenarials i tot allò que ha servit per publicitar la commemoració i fer que els agullentins la tinguen com a orgull íntim i públic.

Però també seria mala cosa que els agullentins s'adormiren en els llorers, com també ho seria que nosaltres veiérem alguna cosa que no quadra i no diguérem la nostra -no seria honrat- només pel fet tristíssim del "quedar bé". I malgrat que ara toque felicitar, també cal advertir que després de les prohibicions dels esportins que la feien tan característica, i és cosa ben sabuda aquesta, la festa no ha sabut/pogut adaptar-los i ha perdut sense ells una part bàsica de la seua personalitat. I el fet que, com enguany, haja oblidat també les partitures musicals que se li han dedicat i amb elles part de la solemnitat inicial no sembla constituir un bon camí a seguir. Cal repensar bé les maneres sent respectuosos amb la tradició (i també amb el medi) tot comptant amb les possibilitats actuals d'adaptació, perquè és eixe respecte el que potser farà arribar més reconeixements en el futur per a una festa -i la gent que la fa- que s'ho mereix de totes totes. Ja ho hem dit en alguna que altra ocasió, que és un moment únic que caldria que tot valldalbaidí que estima la seua terra coneguera... Felicitats doncs a tota la Vall.

El principi del món... Hui al migdia?

2010-10-25T23:07:00.000-07:00

Tinc els alumnes escarotats perquè no sé quin professor els va parlar de les profecies darreres de moda que avisen de la fi del món ja mateix... No pare de dir-los que no, que el món no va a acabar-se. I no veieu com respiren alguns, els més supersciosos, en assegurar-los que no, que el 2012 no rebentarem... de moment!

I va, i hui em trobe amb una dada una mica curiosa que els explicaré... No del final sinó del principi del món. Que hi ha gent que es pren tan seriosament la literatura, especialment la religiosa, que t'arriben a sorpendre i tot... Diuen que James Ussher (1581-1656), un arquebisbe irlandés, va començar a comptar per generacions i tal, i arribà a la conclusió que hui, a les dotze del migdia, Déu va crear el món.

La pàgina que l'explica a la Viquipèdia, es posa seriosa i diu que no, que tal autor escriví una cronologia, "Els Annals de l'Antic Testament" el 1650, i tot basant-se en la Bíblia va deduir dates "exactes". Així, la creació del món tingué lloc no hui, sinó el 22 d'octubre de 4004 a.C., en fer-se fosc. Del paradís, Adam i Eva foren expulsats el dilluns 10 de novembre de 4004 a.C. (sí que duraren poc, els pobres, al paradís. Sí que aguantà poc Eva en ser temptada...). Ah, i el Diluvi Universal acabà el dimecres 5 de maig del 2348 a.C.

Ves per on, un abril plujós...

El Ball de la Civada...

2010-10-25T13:39:00.000-07:00

A aquells que, ara que s'ha acabat la collita de civada i de qualsevol producte de bé, sense comptar els que du la tardor, les olives i els pebrassos, ens diuen que estan cansats i cansats. D'estudi, de conducció, de fàbrica, d'ordinador... Treballeu, treballeu, que qui de jove no treballa, de major dorm a la palla...

Que no falte treball, sant Crispí...

2010-10-25T00:40:00.000-07:00

Hui és l'onomàstica de Sant Crispí i de sant Crispinià, patrons dels sabaters. La primera vegada que vaig veure un altar dedicat a aquest sant primer, ja no recorde si fou a Elda, a Cabdet o on podia ser, em vaig quedar impressionat pel fet que el reflectien en ple treball amb la bancada sencera, eines i sabata per adobar... Però és més impressionant encara saber de la romeria que se li celebra a la seua ermita d'Elx. Allí, els seus festers, preparen uns onze quilos de tatxes de sabata, que es diu prompte, i la gentada que acudeix a la romeria, que es va celebrar ahir, les agafa a mena d'amulet per tal de trobar feina. Diuen que la dóna segur, perquè era molt feiner l'home. L'acudit és ara imprescindible, si no fer-lo ministre de treball, si que caldria tenir-lo en compte per tal d'elaborar polítiques de treball optimistes... Però millor no fer broma i menys en aquests temps on tenir feina ja és tota una sort...

Música de Pau Casals per a Tono i per a Marc...

2010-10-21T23:45:00.000-07:00

I hui que és l'aniversari del meu estimat cunyat Tono Sanchis, i també, com no, del benvolgut amic Marc Giner, un regalet ben bonic. La música sempre estimada d'en Pau Casals, que ens deixà tal dia com hui... i l'himne tan bell d'un temps ple que ha de vindre, on volen lliurement els ocells...

El tio Gàlim fent de productor...

2010-10-20T21:53:00.000-07:00

No vos perdeu la cosa, perquè és d'aquelles bones... La notícia que trau hui el Liante és que Pep Botifarra demana excedència en la seua feina per a l'Ajuntament de Xàtiva. Però el millor de tot són els comentaris del seu "productor"... Pep Albinyana, en un castellà que no li és propi, fent de mànager és impagable...

Au, que tot vaja bé i que s'afarten de quilòmetres i de diners, i el públic d'alegries, saviesa popular i brofegades...

Però una cosa que no acabe d'entendre em corca... I per què les frases que atribueixen a Botifarra les posen en el nostre catalanesc i aquelles que pressumptament diu l'altre Pep, l'Albinyana, són en la llengua de l'Imperi? Encara estem amb el folklorisme aquell i la "disminució sociolingüística" a Botifarra pel seu "popularisme" buscat i la seua proximitat? També és que faig cada pregunta...

Ampliació 20'16 h. La reacció de Pep Albinyana. Té més raó...! Un dia d'estos l'entronitze en una fornícula que em queda lliure a l'altar de l'esquerra de l'Oratori de Can Carrasca. En sóc fan, jo...

La Sala Daurada ja té pares...

2010-10-18T23:10:00.000-07:00

En dies d'anònims no hi ha res com que algun dels històrics deixe de ser-ho. Ara va i resulta que han tret de qui són les pintures de la meravellosa Sala Daurada del Palau de Cocentaina, ja ho sabeu, la cambra amb pintures més bonica de totes les terres valencianes... Llegiu-ho en el reportatget que ha publicat hui el periòdic Información.

Així que Jeroni Jacint Espinosa i el seu senyor pare... tenia tots els números l'home, però amb 17 anys... quanta màgia!

Sant Lluc va a escola...

2010-10-18T00:14:00.000-07:00

El dia de sant Lluc, hui mateix si no anem errats, marcava el començament del curs universitari, d'ací que el refrany diga que de Sant Lluc a Nadal, els estudiants estudien poc i mal, i clar, despres venen les presses i de Reis a la Trinitat, estudien doblat... Siga com vulla, que ho és, encara és sant Lluc el patró de la Facultat de Medicina, perquè diuen que l'home era metge, i escriptor, i notari.... Diuen diuen, també diuen que era pintor i que es va dedicar a pintar un fum d'icones bizantines quan no existien les icones encara, i ja no sabem si Bizanci es deia Constantinoble perquè aquella ciutat... Justament on soterraren el pobre sant Lluc fins que el varen repartir per tot el món. A tot això que a València hi havia el braç dret (que diuen que és amb què va escriure l'evangeli) i una còpia en vitel·la d'un quadre de la Mare de Déu que havia donat el Magnànim... A Cocentaina, encara creuen que el rostre de la Mare de Déu del Miracle el pintà el propi sant Lluc, ja veus...

Bé, tornem on volíem. Hui començaven els estudis superiors, però als mestrets com nosaltres el que feien els alumnes era dur-nos alguna peça de fruita en obsequi pels nostres esforços... Ara, si callaren un minut per deixar-nos fer la nostra feina, ja ens donaríem per regalats i satisfets...

Renovació gegantera...

2010-10-17T03:10:00.000-07:00

Quan acudírem al bateig dels Gegants Mariners de la ciutat d'Alacant, quedàrem certament estorats. No es pareixien en res als altres companys, i més aviat, eren còmics, grotescos, poc adients per la representació gegantera alacantina... Coses d'aquell ajuntament.

Però sort que entre els geganters hi havia un menorquí amb mans d'or, el Víctor Pons. Es va agafar les figures i au, a renovar-les. I en acabar, a renovar les altres també, que no estaven gens presentables.... I ara, una meravella el resultat. Jutgeu-ho vosaltres mateixos...

Abans (amb models dels que nomenem "Aragonesa de fiestas")

Ara

A la Posada "El Sol" de Bocairent...

2010-10-17T02:55:00.000-07:00

Ja sé que no hi ha massa temps, i que la V mostra d'artesania de Bocairent s'acaba hui mateix, però si podeu, pugeu que la cosa paga la pena. Per més que el mercat medieval s'anuncie i siga més del mateix, la cosa no va per ahi, perquè podreu trobar un gran assortiment de coses bones de vore i algunes dignes de què penseu adquirir-les...

... Però entre totes les iniciatives hi ha una d'efímera que paga la pena visitar. I és el què em dol, que si ho arribem a saber abans, vos havérem comboiat. Resulta que han obert la casa que fou l'antic hostal o posada "El Sol", allí mateix a la plaça i a la vora de l'Ajuntament. I l'han adequada de manera costumista i amb molta gràcia. Per un euro i una miqueta de cua, tastareu l'herberet i menjareu alguna vianda (vos aconselle les pomes, que són una glòria), i podreu observar un bon muntatge etnogràfic al voltant de la matança del porc, les cambres de l'hostal i un pastador i rebost que omplen l'esperit. Ah, i no vos deixeu, per favor, l'espai de les necessàries coves (que parlem de Bocairent, xe!) convertides en un preciós estable.

Les nostres felicitacions als organitzadors...

Santa Teresa, magranes...

2010-10-14T23:14:00.000-07:00

Sempre m'ha estat aquest un dia feliç. Felicite la nostra senyora mare, que du a orgull aquest nom de Teresa, recorde les meues ties que tal nom han ostentat i faig en el cor un raconet per dues Tereses de llegenda. La que cantava Ovidi a Alcoi amb aquell immortal vals i la més propera al cor, Teresa la del Morer que ha fet enguany cent anys del seu adéu fet cançó...

I darrere de les Tereses, a menjar magranes. Quina gràcia, l'anar pelant-les sense que se't trenque massa la corfa i, és clar, sense tacar-te tampoc massa... que diuen que no salta. També hi ha qui diu que no tenen gust a res, però nosaltres les trobem la saborosa manera de fer passar el temps tardoral fins que ens aclapen tots els sabors tastables del món ara quan arribe la nostra Fira de Cocentaina...

Sempre és preferible això a pensar que ja no podem anar a la serra perquè s'omple d'escopetes i de fums contra els ocells...

I llavors, em permetreu la música ovidiana i el poema de Josep Carner, el huité dels seus meravellosos "Els Fruits Saborosos".

LES MAGRANES FLAMEJANTS

És nit; sola i plorosa diu la muller d'Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d'or.
Car t'és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s'apaguín, de tan enamorades,
i s'ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l'aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t'arbores, ara t'ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya'm, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades soIs troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d'enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me'n queia, sense la força d'anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en coIlir-me, deIs braços meus digué
que eren una garlanda d'amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l'estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i el jardíns,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Serrano, lluny d'himnes...

2010-10-13T23:06:00.000-07:00

Potser se l'estime i se l'odie, al pobre mestre Serrano, per himnes i bajanades d'aquestes.
Jo, en canvi, me l'admire per peces com aquesta "Canción Húngara" de la sarsuela "Alma de Diós"...

Hui és el dia del meu País...

2010-10-08T18:47:00.000-07:00

I per això cal felicitar-nos i, fent esquadra, tirar cap endavant...

Fanals albaidins...

2010-10-04T21:50:00.000-07:00

Un dia a l'any almenys, la ciutat d'Albaida vol convertir-se en la capital de la Vall amb què comparteix el nom.

La cosa no tindria més importància que la tòpica simbòlica si no fos que aquest és un paper al que ha renunciat fa massa temps Ontinyent i de tantes maneres distintes. La pobra Albaida, aixafada com està per la voluntat política dels seus habitants, almenys de manera festiva sí que pren el testimoni merut i s'erigeix de nou en mereixedora de tal capitalitat en incloure-la dins el seu catàleg fester. Que com ho fa? Molt senzill, convocant una munió de xiquets per tal que duguen pels seus carrers aquesta nit, en l'Arbolà, els trenta-quatre fanals que representen cadescun un dels pobles valldalbaidins, més un de més gran, esclar, que llueix l'escut de la Vila Marquesal. I au. Endavant les atxes! És així que desfilen, pels carrers d'Albaida, els noms de tots els nostres pobles i poblets, des dels més propers als allunyats, els grans i els menuts, fent tots llum en la nit... És el que caldria que fórem, a un nivell que ultrapasse allò simbòlic, llum compartida i amena i germana. Llum i mai no fum...

Bones festes doncs, Albaida, i com sempre, que visqueu ben feliços la festa de la Mare de Déu del Remei!

Anem a la presentació de la 664 Fira de Tots Sants

2010-10-02T01:52:00.000-07:00

Per completar una delitosa vesprada, res millor que desplaçar-se a la sempre agraïda Cocentaina, i més si, com des de fa quatre anys, l'Ajuntament fa la presentació del que serà la propera Fira de Tots Sants. Contemplar el nou cartell i saber de primera mà quines seran les activitats i les novetats de la Fira de Fires, sempre és un esquer inevitable per aquells que tenim aquest certàmen com el millor dels possibles i el poble tan alt i gran només ja per celebrar-lo.

I res, allí que ens plantem i ens rep vora el Teular la colla Mal Passet fent sonar ben sonades peces del nostre repertori tradicional que prompte van ser reemplaçades per una música hollywoodiana que es volia de misteri... És que, tot rememorant aquell espectacle fantàstic de l'edició anterior en què una ballarina es despenjava i dansava del Campanar del Raval estant, ahir gojàrem d'una altra que ho feu des d'una de les façanes del centre cultural. La llum vermella i el reflex de la dansa als vitralls immensos i a la quieta aigua del bassal li donaven un inequívoc encant al moment. El què no esperàvem, i ens va agradar molt, és que s'aprofitara el vitrall de l'entrada per presentar el nou cartell que anunciarà la nostra Festa Major de la Mariola. Ens va agradar moltíssim i vam aplaudir de valent l'obra del murcià Rubén Lucas. Desseguida, com que som uns fanàtics dels cartells vàrem trobar simil·lituds..

Que si s'assembla a un dels de la Festa del Renaixement de Tortosa, que si al d'Eurovisió de Belgrad... Però aquest els supera a tots i ja el tenim com a propi i estimat! Mireu sinó que a l'entrada hi havia un bon grapat de cartells a dispossició del públic i ja ens veieu nosaltres un per a casa, un pel treball, un per l'amic tal, l'altre per.... Que si ens recordava els llaços dels paquets de regal, que ja veuràs que tarden els alcoians en dir que la roda del logo, tota blanca, sembla...

I res, en passar dins i escoltar les paraules assenyades del Regidor de Fira, que havent eleccions a l'any que ve va esbossar un adéu elegant, per si de cas, disfrutàrem cosa bona amb el concert del Mal Passet. Varen repetir l'espectacle que l'any passat protagonitzaren en la Fira, al Palau Comtal, i que tant de goig ens procurà. A la meitat aproximadament, es projectà un vídeo anunciador dels actes d'enguany... Jo ja m'he apuntat que no em perdré el Joc de la Sortija, com l'any passat, i la novíssima Fira del Llibre, que trobe una idea genial de bona veritat i que em facilitarà sobremanera el meu costum únic i feliç de l'anar firant a totes les persones que estime...

I quanta raó el senyor alcalde... sempre buscant diferenciar, assentar, avençar, proposar, reformar, afegir, oferir... i ara, amb la crisi enorme que patim, mantenir també...

Doncs no passa res. Ja maldem perquè s'aprope Tots Sants i puguem disfrutar de la que segur que serà la nostra millor Fira...

Hui arriba el Tio de la Porra a Gandia!

2010-09-30T04:54:00.001-07:00

Moltes felicitats a la gent de Gandia, que hui comença la Fira i les Festes de 2010, les del ditxós centenar aquell. Que el Tio de la Porra i els seus tants músics vos ho facen passar d'allò més bé...!

"El Tio de la Porra, menja pa en salmorra..."

Una miqueta sobre Sant Miquel...

2010-09-29T00:46:00.000-07:00

Hui és dia de vaga general espànyica. Però hui és, abans, el dia de la Santa Cooperativa d'Arcàngels, des que els varen agrupar a tots al voltant del primer dels d'ells, sant Miquel. I com que és sant Miquel i jo ja no el celebre com abans, no vull tampoc deixar passar el dia, i per això mateix vos passe un article antic que parla sobre la tradició valldalbaidina i general del príncep de les milícies celestials.

Va ser publicat en l'acuradíssim programa d'actes de les festes patronals de Salem el 2005. Sempre és un plaer escriure'ls res quan t'ho demanen des d'aquell tan formós poble valldalbaidí...

E quan veiérem nostra senyera... començaren nostres problemes...

2010-09-27T23:01:00.000-07:00

Un alumne, ahir, em va arribar a sorpendre.

Si Jaume I va conquerir València, com tu dius, la vespra de Sant Miquel (hui mateix n'és l'aniversari), com pot ser que celebrem hui eixa victòria el 9 d'octubre?

Vaig somriure, i vaig voler dir-li que és normal això.... A saber quan vas a poder lluir tant en ta jove vida i vols fer bé les coses. No tots els dies es conquereix una de les principals ciutats de la Mediterrània i de valor tan simbòlic, que l'últim que ho havia aconseguit, ni més ni menys que havia estat Charlton Heston.... perdó, el Sit! ...i caldrà elegir ben elegit el president de festes i no triar qualsevol borinot que despunte per insistència sinó per vàlua, car després, ves a saber a quin càrrec voldrà optar. I mentrestant, convida als representants de nacions veïnes i de l'església. I ves negociant també amb les diferents tropes-comparses que voldran desfilar amb un nombre major de soldats dels qui realment han participat, i en un lloc preeminent, i fent els majors trencons possibles per fer-se els interessants... Què dius del pregó? Algun mindundi caldrà que el faça, no? I a vore si t'arriba per a una carrossa o només inverteixes en el vestit nou i vas a cavall... I si els ballets no prepararan res nou que no siga la mateixa batuka i salvatgisme de sempre. I els representants de les tropes-comparsa que si i que no. Els sopars, i més sopars, i entradetes, voltetes, assaigs... I els músics que si plou el dia 9 ells no eixen per allò dels instruments. Els regals dels primers trons? No havia jo pensat en això... I que si et veus en la planificació que tots van a fer sonar "Creu Daurà". Reina de festes, no teniu prou amb els ovaris de na Violant? I que si aqueixa bandera sí i l'altra no perquè són polítiques. I qui de tots els cavallers té dret a formar esquadra de negre. I si el cartell de la festa és adient o no... I en quin ordre de preeminència vas a assentar les ordes religioses en tribuna. I el càtering, que no se t'oblide. Ah, i la venda de les cadires de l'entrada... Tu no avises, com sempre, ni deixes massa marge, allà els morets que vulguen pagar or per tant mala olor com fa tot....

Però no. No calia. Com que el xaval era de poble proper al meu, vaig dir-li-ho tot en pocs mots: Home, deixa-li una setmaneta per a preparar el "boato"...

Em va entendre desseguida.

Serà per codonys...!

2010-09-25T02:47:00.000-07:00

Em pregunten a què em referisc quan parle de codonys... Dona, està ben clar, no? Ah, vaja, que no són el teu fort les metàfores... Bé. Doncs ací caldrà tornar a prendre de la nostra cultura tradicional per explicar la facècia i, esperem, que així l'entengues. Ja m'havien dit que tu eres de les que es riu tres vegades quan li conten un acudit: Quan l'escoltes, quan te l'expliquen i quan l'entens...

Si tu agafes la frase "Codonys collits i al si", la memoritzes i comences a repetir-la ràpidament i moltes vegades, ves a veure què acabes dient...

Ah, i si tampoc hi ha manera, mira aquesta cançonella que es canta pel nord: "De genollons codonys collia,

de genollons collia codonys"...

Figues tardorals... codonys temprans!

2010-09-22T23:38:00.000-07:00

Fa no res, m'enviaven de Ca les Senyoretes d'Otos un deliciós menú d'aquells que solen fer, però aquesta vegada tot anava lligat per un mateix producte tradicional: les figues. No vaig gossar passar-lo a un amic que és total i completament al·lèrgic a tal fruita i tal arbre, l'havérem feta bona si tal cas s'hagués passat pel nostre cap...

I ho recordava ara en llegir una nova notícia d'aquelles que junten el clero i la cosa de la que més en saben sense poder-la tastar... M'ha vingut de rampaina una cançoneta que parla d'això mateix, de figues, i uneix com és tradició aquesta fruita al conreu dels monestirs i convents femenins. Part bova potser del nostre barroer sentit de l'humor sexual... Jo mateix li pregunte a l'amic de tant en tant, per fer-li la guitza, si eixa al·lèrgia s'allargassa a tot tipus de figues, i em fa una mirada d'odi...

Bo, la cançonella aquella que estava escoltant, dita per la gent de Carraixet precissament. Eixos irreverents...

"Les monges de santa Clara

tenen figueres en l'hort,

fan unes figues molt grosses

i més dolces que l'arrop.

I el llaurador que les cuida

va dient per tot arreu:

- Figues com les de les monges

per ací no en trobareu.

Eixes figues quan les cullen

no les mengen els senyors,

que les figues de les monges

se les mengen els rectors".

I ara que comencem la tardor, i per això de les figues tardorals... Fixeu-vos com és de classista i masclista la nostra societat tradicional que hi ha tantes cançons que es fiquen amb el sexe i les dones d'aquella manera mesella i pressumptament divertida, siguen monges o no, i com de poques hi ha referent a homes. Ara bé, quan les trobes, les dels homes, t'espantes...

La gent d'Urbàlia Rurana encara canta aquella cançó gatovina...

"El rector té una cabreta

que ha parit un gran xotet

i les xiques de costura

van a munyir-li la llet.

El rector diu que es condemnen

i que al cel no aniran

les xiquetes de costura

que a munyir-li-la no van."

Ara, com que les modes canvien, els acudits de rectors potser aniran per l'altra vorera, perquè cada dia les sents contar de més grosses de gent que no pot, però que es plau de tastar codonyets...

L'Any Valor: Llegim "I queixalets també..." a Penàguila

2010-09-20T02:42:00.000-07:00

És sempre un plaer per nosaltres el tornar a la Vila Reial de Penàguila... un plaer i una aventura. I no només per la carretereta aquella, sinó perquè cada vegada que hem arribat ens ha passat alguna cosa o altra més o menys preocupant, menys o més divertida....

Per això, com si tinguérem la mosca darrere de l'orella, i després de perdre'ns amb el cotxe per cantons on pensàvem que no hauríem cabut, ens presentàrem directament al Jardí de Santos... I férem ben fet, perquè si havérem arribat com cal, a peu per aquell meravellós passeig tranquil de xiprers, havérem fet pala... Tancat per vacances... anunciades al final del tot! I mentrestant, la nostra pena de gent acabada de cremar... No podeu imaginar l'estat d'abandonament i desídia d'aquell camí preciós, vinga tot de branques seques... Perquè no hi haurà interessos obscurs i flamígers. Que només recordem santa Bàrbera quan trona ací i allí...!

L'entrada a la Vila és preciosa, i es fa a través d'un arc d'aquells de colze... Però abans, i junt un homenatge en marbre a Bernat Fenollar, tenim en ceràmica l'escut de la població. Ben gran i orgullós... El passeig, deliciós...

Racons amagats, bones vistes, paciència absoluta, núvols de tronada i gats, molts gats...

... i sobre alguna teulada baixa, flors blanquíssimes, i raïm de pastor...

I ací teniu la Costera del Riuet, que és on succeeix la rondalla "I queixalets també..." Dels grans oms que descrivia magistralment Valor, només en queden les soques. Els fanals d'oli són ara fanals elèctrics... i no veieu com són els del poble. Passen per clàssics però només fan llum per sota, amb leds... increïble...!

Podria ser aquesta la soca on Toneta la de les Alcoies troba el xiquet abandonat? I tant que podria ser... A la vora, un nou parc infantil, i cap avall, ja s'escolta el remor d'aigua de molta aigua...

La tanta aigua que duen els trenta dolls magnífics provoca una remor ensordidora, màgica i tranquil·litzant. És com un abraç dolç. I allí fou que llegírem en veu alta la rondalla... Quin goig, no podeu imaginar-ho!

I al centre de la banda més ampla del safareig de la font, una carassa que, per a nosaltres, i en aquell mateix moment, se'ns va presentar com l'ideal per anunciar l'any aquest que dedicarem de lectura i estima cap a la persona i la memòria d'Enric Valor i Vives.

Tornarem a Penàguila, i tant, ja sabeu que sempre sempre és un plaer... Cal llegir-hi "El Dimoni Fumador", i qui sap si podrem ressistir-nos a una nova lectura de la història dels queixalets en ser de nou entre tanta aigua fresca!

Adéu senyor home...

2010-09-19T23:29:00.001-07:00

Dibuix de Manel Fontdevila tret a "Público"

Concert de Jazz a favor dels malalts de l'Alzheimer a Bocairent

2010-09-15T23:10:00.000-07:00

Com que el pròxim dimarts 21 de setembre és el Dia Internacional dels Malalts de l'Alzheimer i dels seus familiars, l'associació AFAB, que agrupa aquest col·lectiu a Bocairent, ens fan saber que han programat un Concert de Jazz per demà mateix, el divendres 17.

Anirà a càrrec del quartet d'Elma Sambeat, i tindrà lloc a les onze de la nit al Centre de Dia de l'Alzheimer.

Coneixement amb el perbeure!

2010-09-09T03:26:00.000-07:00

I ans d'entrar en sepultura, que dirien al Misteri d'Elx, que tal sembla en haver-nos quedat sense cor... Ací vos deixem un dels millors cartells que hem vist mai per aconseguir l'autorregulació festiva.
Feu-li cas.

Bo, en trobar-nos de nou, junts. Després de tot, encara necessitem repós i reflexió...

Amb tot el nostre cor. Felicitats Soledat!

2010-09-08T00:22:00.001-07:00

Visca Andorra!

2010-09-08T00:05:00.000-07:00

Hui, que a Can Carrasca és un dia de tanta joia, coincideix amb la diada de la Mare de Déu de Meritxell, i per tant amb el dia nacional de la nostra estimadíssima Andorra.

Moltes felicitats a les gents d'aquell racó del país gran, i a tots els qui com ells parlem.

Nit de les Fogueretes sense Fogueretes...

2010-09-03T23:56:00.000-07:00

Edició dels antics i tan bells goigs de Sant Vicent Ferrer
que s'han repartit enguany a l'ermita agullentina.

Vàrem anar, malgrat el dolor que patisc aquests dies per un tractament mèdic infame, a la Nit de les Fogueretes d'Agullent. Feia ja anys que no hi pujàvem a vore tota la festa que es munta al voltant del record oficial d'Agullent al pare Vicent, i la cosa la trobàrem com una mica abandonada, desllavaçada tampoc... però clar, que l'acte comence sense traca i amb una peça musical de xarangueta quan la darrera vegada encara havíem escoltat aquella música preciosa que acompanyava l'acte darrerament... No passa res, ens diguérem, que l'esperit es manté en la tantíssima gent que va pujar amb tants i variats fanalets. Que eixa és una altra, a la fi, ni un esportí trobàrem, ni d'amagat... I bastants responsables anti incèndis... El que fa la nostra modernitat transtocada, en pocs anys, el senyal identitari bellíssim d'un poble i la seua festa, oblidat completament en benefici d'altres paràmetres... Tot ho escoltàvem discutir entre els assistents mentre, poc a poc per la tanta gent, accedíem a l'ermita, amunt. El més escoltat de la nit, no ens ho creureu però és cert, entre burles i perorates, les tantes maneres com oírem d'arreglar les festes de Moros d'Ontinyent...

Vàrem seure mentre la gent s'agombolava al nostre voltant, apressats per pernoliar-se amb l'oli d'aquella clàssica lampada. I res, que xerràrem, saludàrem, consideràrem... tot entre eixa cridòria popular i essencial que no respecta els llocs que té per sagrats perquè aquells, en ser sant Vicent sant de casa, són a casa i, per tant, com a casa transiten i canten i comparteixen l'alegria. Van a ser curats del seu mal quotidià i particular en una mena d'exorcisme tradicional bell de bona veritat, i colorista, i ambigu, i estimat.

I en passar una bona hora i mitja sense que la cosa es buidara, ens alçàrem i anàrem resseguint altarets, aquelles bellíssimes pintures d'un lloc que, sense dubte, és un dels més privilegiats de tota la Vall.

Hui no podrà ser la cosa de la dansada ni demà a la representació especial (a causa de l'any vicentí en què ahir ens assabentàrem que estem) del "Cant del Sermó", per coses d'horaris... Però a l'any que ve pujarem de nou, sense fogueretes, a compartir bellament la vella recança de tot un poble feta còrrua de llum esmorteïda.

Té una gràcia especial aquesta festa que la beneeix. Ja refresca...

"I per què no hi ha moriscos al Tractat d'Almisrà?"

2010-08-31T01:13:00.000-07:00

Seguim amb l'entrega d'articles que anem publicant aci i enllà, per tal que els pugueu tenir tal i com aparéixen publicats. Com que ha hagut amic que s'ha complagut sobremanera per tal fet, doncs a seguir, que això de tenir contents els amics, és un tresor.

Aquest article correspon al Programa de Festes Majors del poble del Camp de Mirra (l'Alcoià), en la seua edició de 2009. I com no, fa referència al famós "Tractat d'Almisrà" que allí s'hi representa i que molt recentment vàrem poder aplaudir allí mateix...

El joc musical: LLAURADORS

2010-08-18T02:03:00.000-07:00

Els qui treballen la terra al meu poble no viuen en masos, no són masovers ni maseros, ni representen cap gent d'alqueria ni valenciana d'horta, són la gent del poble que conreava la millor de les hortes d'aquesta banda de la Mariola, amb l'aigua de la sèquia del Llombo o la del Pla, vinguda del Pou més Clar... Vivien a Vila, als ravals, i engegaven cada matí el camí cap als camps de Benarrai, els de les cases de Bella o Borràs, l'Almaig... Els hem volgut lluitadors des del Romanticisme, i hui encara queden entre nosaltres, duent-nos l'alegria de les tantes fruites que duen a l'Hospital de Beneficiència el Diumenge de Festes pel matí, amb els nards, l'alfàbega i aquells pals decorats amb paperets per tal de dur-los sobre el muscle net...

Hui, molts d'aquests Llauradors, llaurarien poc en sa vida, que sent com són els més nombrosos dels Cristians, t'hi trobes absolutament de tot al dins. Jo, ja veureu, trobe persones a les que m'estime sobremanera i alguna que altra ombra... I a l'hora de la festa, malgrat tot, i sempre que no combinen el verd i el vermell, a desfilar com els millors. Ah, i està també el seu magnífic i insuperable ball...

Per a la tradició de la terra que representen, mestissada en tantes formes i maneres, una cançó única i emotiva del tot. L'U d'Aielo. Ara bé... un U d'Aielo que transpasse les fronteres i els esperits farcits d'anacronia i crítica per buscar i honorar l'arrel... Pep Botifarra, però cantat ni més ni menys que des de Panamà, pel nét panameny d'uns emigrants valencians que s'estima, com suposem que també els Llauradors d'Ontinyent, la terra dels seus iaios. Quants llauradors de bona veritat, duts per la fam, emigraren en aquell mític "Any 10" i després també, buscant quemenjar per les seues famílies... Amb vosaltres, Rómulo Castro i el grup Tuira.

I després, per cloure ben closa la sèrie, farem memòria de la Terra llaurada, la nostra pròpia, i penjarem ací també el producte musical popular crescut al voltant del treball, l'estima i també la devoció, més gran i alt que han donat els pobles valencians. Interpretada per rostres que coneixereu desseguida, perquè són músics, festers i ontinyentins els qui la fan sonar. Un homenatge als músics que fan que la festa siga. Gent de la terra i del poble...

El joc musical: XANOS

2010-08-18T01:49:00.000-07:00

Tota la vida escoltant allò que el mot "Xanos" es referia als tractants de cavalls de l'Atlas... i resulta que està tret d'Alcoi, del malnom d'un gadità que passava per allí i muntà una filà. Ja veus com van les coses.

Però millor que ens oblidem d'aqueixes històries, i del vestit de la comparsa ontinyentina -que esperem sincerament siga el proper en ser canviat per retornar-lo als origens i ennoblir així la festa- i reprenguem eixe món tan bonic com mític dels cavalls i els musulmans...

Hi ha un poema d'Abu-s-Salt Umayya ibn Abd-al-Aziz ibn Abi-s-Salt al-Andalussí ad-Daní, conegut com Abu-s-Salt Umayya o Abu-s-Salt ad-Daní o de Dénia (Dénia, 1067 - Mahdia, 1134), que m'agrada moltíssim i que casa molt bé aquest món extraordinari amb la festa. La versió preciosa que va fer Urbàlia Rurana en el seu primer disc "A la banda de Migjorn" (1992), és d'allò més bonic que es pot trobar... El cavall al galop cavalcant entre les Plèiades del cel...

"Lluent com l'estel del matí
avançava orgullós amb la sella d'or.
Algú, envejós, digué en veure'l
marxar rere meu al combat:
¿- Qui ha enramalat amb les Pléiades l'alba
i ha ensellat un llamp amb la mitja lluna?"

Música de Toni Torregrossa i arranjaments d'Eduard Navarro.

El joc musical: GUSMANS

2010-08-17T09:36:00.000-07:00

Els Gusmans. Potser tinguen la més pobra de les representacions ontinyentines cristianes. Què és això de "Guzmán el Bueno" i les llegendes que envolten la caiguda dels Visigots i l'ascens de Tareq i el Moro Mussa i amb ells l'Islam a Al-Àndalus...? Però com a festers, potser són els qui millor han tractat la seua essència i els seus origens pel que fa a la música, per exemple. No anava a ser-ho per la cosa dels canvis de vestit, que són dels que més han provat a canviar el disseny per si així reeixien en nombre de components. Però si tenen dedicades tres marxes i un pas-doble, tres marxes que sonen SEMPRE a l'entrada i un pas-doble que els acompanya en les dianes... I això és molt important, i més si una d'eixes marxes un la porta nyugadeta al cor...

Per a un servidor, per moltes coses, són tot un exemple. I ara volen ser-ho de renovació en la Festa. Aplaudiré els seus intents. Sempre eixen del trellat i de la recerca. Així que com que sempre van a l'avantguarda i saben qui són i qui som, malgrat l'allò gusmànic visigot, farem un homenatge a través de la figura del seu Primer Tro d'enguany, l'amic Gironés. Que ja veureu la barbaritat de coses lletges que xerra en el proper vídeo....

El joc musical: BENIMERINS

2010-08-17T04:41:00.000-07:00

Benimerins? Ja res més que algun mausoleu queda d'aquells Ibn Hudd que dominaren gran imperi passat i oblidat. Queda la seua capital, la imperial ciutat vermella de Marràqueix, amb les seues meravelles i miratges... Com m'agradaria acudir una capvespre a escoltar i entendre les històries i llegendes que es conten en la seua fantàstica plaça de Jemà-el-naf, patrimoni de la humanitat primer no tangible junt al nostre idolatrat Misteri elxà...

Música de la gent pels Benimerins... queda la vila murada...

El joc musical: MOROS BERBERISCOS

2010-08-17T04:28:00.000-07:00

I a aquests barbarescos, em permetreu que els acompanye primer amb una imatge, la bandera dels Amazigh, en honor als vertaders Barbarescos, Berberescos o Berebers. Un pobel noble i discriminat que ens remet a la màgia de les tribus del desert, dels Tuareg, o a l'exotisme d'allò perdut amb els Guanxes i a la nostra pròpia història més arrelada, com succeeix amb els millors genets del món, els Zenets... La seua cultura és ampla, la seua força com a poble puixant. Ells formaven el gros dels exèrcits que ens atacaven a tall de pirates i nosaltres, Ontinyent, en el temps foral, estàvem obligats a combàtre'ls per defendre la Marina i la Safor.

Hui, són festa, la més ampla encara de les famílies festeres ontinyentines, i tot un orgull per al nostre sentiment fester.

Per ells, aquest ball taugrí autèntic... suposem que passat pel tamís que fa les coses agradoses pels turistes...

Però també el com s'està adaptant a la nostra "modernor" aquesta cultura, aquestes cultures, ancestrals... Xe, passaria com una cançó més de l'actual Eurovisió. I igual guanyava...

Per cert. "Amazigh", en Amazigh, vol dir "Llibertat"...

"Goigs" a sant Roc... d'Al Tall

2010-08-16T01:25:00.000-07:00

Sant Roc, sant Roc,
noble príncep,
Testaferro de la glòria,
sanador de la memòria,
peu madur de pelegrí.
Madureu les nostres potes
i acurteu-nos el camí.

De Montpeller éreu l’amo,
més amunt de l’any del batre,
i a Europa no hi hagué quatre,
de més ric ni més sabut.
Puix que la nostra butxaca,
s’estira i no toca fondo,
mostreu-nos el “cante jondo”
i acurteu-nos el camí.

Camí féreu, trista vida,
xino xano, can baixet,
i els apestats netejàreu
per l’endret i pel revés
Puix que la nostra misèria
s’apega més que la gola,
i aquell qui no corre, vola,
i qui mulla no trau tros.

Mireu-nos l’Autonomia,
que a l’aire la portem tots,
cobriu les nostres vergonyes
i abastiu-nos de pudor,
del pudor de la decència,
perquè olor ja en solta prou.
Tapeu-nos l’Autonomia
i destapeu els traïdors.

El gos sempre acompanyàveu,
que era gos d’olfacte fi
i el rastre de botifarres
mai vos faltà en el camí
De Perpinyà a Badalona
a Reus i a Benicarló,
de Benicarló a València
on agarràreu l’avió.
Visitàreu ses tres illes
Mallorca, Eivissa i Maó,
d’allà pujàreu al barco,
féreu cap a Benidorm.
Puix en tota vida vostra
no véreu terres millors,
i el vostre gos fidelíssim
més deprengué les olors,
Cureu-nos el mal de nassos
i destapeu els traïdors.

Sant Roc, sant Roc
noble príncep,
ara et demanem perdó
per passejar-te a estes hores
com si no en tingueres prou.
Per mostrar-te nostres culpes.
Per fer-te anar en avió.
Per parlar d’Autonomia.
Per saludar el teu gos.
Per juntar amb Badalona,
Eivissa i Benicarló.
Per encomanar-te els nassos,
i dubtar sobre els pudors.
Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,
mantingueu les quatre barres
penjant del vostre bastó.

Feu lliure la nostra terra
i destapeu els traïdors.
Amén.

Lletra i música: Vicent Torrent.
Arranjaments: Miquel Gil.

El joc musical: ASTURS

2010-08-16T01:23:00.000-07:00

Dels Asturs, Astúries, que diuen que és tan bonica i diferent. Algun dia aniré a comprovar-ho. Potser, segur, que és cert això de la seua bellesa, perquè hi ha molta gent que em conta i no para. A mi, m'agrada molt la seua mitologia, per això em cauen tan simpàtics els Asturs d'Ontinyent, perquè la treballen molt en els seus seguicis de càrrec. A més, tinc per ahi gent a la que m'estime en molt! Algun d'ells està tan mal del cap que insisteix en fer agrupacions de filades valencianes astúriques i en demanar certificats d'Asturiania al govern d'aquell principat. No em sembla mal, si darrere venen les subvencions... Siga com vulga són gent de tro! Imagineu que en la darrera capitania van fer perquè vinguera l'oratge del mateix Astúries en un dia d'agost.. Però no va ploure, que amb ells anava la meua campana voltejant per evitar-ho....

Res millor per a ells que el seu himne. Anava a posar una versió feta pel Melendi (a qui els ontinyentins devem un favor gegant!), però millor aquesta, que sé que n'emocionarà uns quants. Visca Ontinyent i puxa Asturies, com no!

Les paraules es mantindran...

2010-08-15T00:21:00.000-07:00

Ací vos presente l'article que hem redactat pel Periòdic d'Ontinyent, especialment pel seu extraordinari sobre la festa de Moros i Cristians. Vinc fent-ho des de fa uns quants anys, això de publicar ací i allí, però després de com ens han tractat a certs blogaires aquestes passades setmanes, amb mentides interessades pel mig, aquest es converteix en el darrer escrit que faig per a aquesta publicació. Ni allà ni ací...

La pregunta del director fou molt clara. Si demà s'acabaren les Festes d'Ontinyent, què voldríeu salvar. I ben clar que jo vaig respondre...

Les paraules es mantindran...

Sergi Gómez i Soler

Embalar “les Festes” i fer mudança cap al futur? Atrevida proposta! Jo també ajude que tinc el matí lliure. Encarregueu-vos de pujar al camió les caixes amb música, roba, algun acte no erosionat pel temps ni la niciesa humana i alguna cosa de trellat arreplegada a les Barques... . A mi, deixeu-me que guarde allò que de la Festa s’ha escrit. No, les Ambaixades i el Contrabando ja van en aquella primera caixa. Dels pregons, en què em deixeu ací els de José Manuel Gironés i Pepe Pla tinc prou de moment... Jo, el que vull és arreplegar i conservar el que uns i altres han anat escrivint ara i adés sobre ella. Els que l’han situada en contextos diversos i plurals, l’han ubicada, explicada i l’han feta ser alguna cosa més del Carnestoltes que aparenta i no és.

Que demà troben que la festa tenia un trellat. Que no es feia perquè tocava i prou, per vanaglòria, per l’ufaneig social, per presumptuositat. No. Les fotos van perdent la brillantor i deixen el present endarrerit per la novetat dels presents que vindran. Les imatges gravades no deixen de ser curiositat on demà cadascú es voldrà identificar en l’ahir... sempre que apagues la veu, perquè ausades la nul•la perícia dels comentaristes... Però a la fi són els textos els qui aporten la claredat perduda a la fotografia, els qui acompanyaran fent real i no somni perdut aquella imatge. Scripta manent. I ells són els qui, a través de la visió de tants ulls de tant distint caràcter òptic, els qui ens faran veure què hi havia rera les teles i l’armament de fantasia, darrere dels seguicis de capitanies i ambaixades, les processons i l’oblit de les dianes. Diran que s’hi celebrava una història mig oblidada que, a cada seguici i quan els organitzadors tenien alguna consciència social o de trascendencia, anava recuperant-se públicament. Que quan no les hi havia i tot valia, apareixien fins i tot conflictes socials com a resposta... Perquè la festa era una catarsi social, col•lectiva, i no un segon poder social en l’ombra amb presidents efectius, banals o entestats a usar-la com a trampolí. Perquè la festa no era només un negoci que movia milers de persones i prou...

Res com anar espigolant entre els Programes oficials de Festes on, entre bastant runa i sèries fotogràfiques que mostren, any rere any, com van fent-se major la família directa de l’encarregat de muntar-lo, hi ha, de sobte, un cant a la bellesa dels cavalls, a l’alegria infantil perquè ja s’ha instal•lat el Castell i s’estan penjant les llums, a la importància dels músics, al record d’un costum oblidat, reflexions serioses sobre la nostra història real i recent i les nostres possibilitats de futur, algun poema de valor popular, la ressenya d’algun personatge local no sabut, les relacions festives amb altres pobles que també estimen la festa, records agradosos i nostàlgics fets per festers comuns o per plomes reconegudes... Res com llegir algun articulet perdut en alguna de les revistes de fora que prestaven pàgines i provaven a poar futurs clients al poble. I els grans especials fets des d’ací i no sense dificultats. Quan el Crònica arribava a ser més interessant i ample que qualsevol Programa i, junt el Periòdic d’Ontinyent, aportaven visions molt més amples que no les que cabien en la voluntat oficialista ni la dels seus acòlits –sovint desficaciats lladradors-, per oportunitat, per atreviment, per riquesa, o bé repetien col•laboradors que molt i molt diferent tenien a dir, o bé ampliaven, o bé ens feien imaginar possibilitats distintes, ens feien baquejar del riure, irritar-nos del tot..., ens distreien en les eixutes vesprades d’agost de caseta i calitja en espera de l’arribada dels dies grans.

I de la llum, dels ferros i els maquillatges, de la música i les carrosses, dels nards pel Crist, de les polèmiques per la pólvora i les cotxinades de la fi de la festa, apareixien justificacions belles, potser poc creïbles, potser fetes per tal de quedar bé amb algú -un fet tant del nostre poble, i així guanyar-se el dret a “fer el pregó” algun dia-, la crítica gairebé sempre constructiva, i resseguible pels anys... I així els problemes efectius, els replantejaments socials, el canvi d’un nosaltres classista i masclista a un avui que no ens atreviríem mai a definir, però que se’n explicarà amb els mots nous que, enguany, des de qualsevol signatura que en sàpia i s’estime el tot açò morocristià tornaran a situar-nos, a ubicar-nos, a explicar-nos i a fer que ens tornem, de nou, a enamorar de festa i poble...

Deixeu-me que embale els articles d’Alfredo Bernabeu, els d’Antonio Lacueva, Antonio Llora, Joan Fuster, Alejandro Bataller, Rafael A. Gandia, Joan Torró, Alfred Bernabeu, José M. Royo, Arantxa Vidal, Agustí Ribera, Pepe Galiana, Santiago Sanchis, Vicent Terol, José Ángel Gironés, Ximo Urenya, Arturo Llin, Juan Gil, Paco Muñoz, Rafael Portero, Vicent Lluís Montés, Gaspar Conejero, Ramon Martínez, Josep Antoni Mollà, José Blanes, Casimir Romero, Rafael Sanus, Miquel Àngel Sarrió, José Luis Belda, Joan Micó, Ramon Haro, Vicente Pérez Jorge, Ignacio Gironés, Emili Casanova, Joan Olivares, Pep Alfonso, Patricia Bellvis, Pepe Conejero, Lina Soler, Joan F. Mira, Marinieves Pascual, David Mira, Jordi Sevilla, Luis Oviedo, Salvador Jàfer, Albert Alcaraz... Quin luxe que tots ells, i tanta més gent, hagen volgut deixar-nos les paraules que ens definiran... I em permetreu que n’embale entre ells, atrevit com sóc, alguna de les meues... Més que siga perquè en eixe futur en què esperaré ansiós la tornada de les meues Festes, puga recordar el que crec que som i com són d’importants per a mi la festa i el meu poble...

El joc musical: OMEIES

2010-08-14T01:19:00.000-07:00

Pels Omeies? Tot l'esplendor d'un conte siri, d'aquells que llueixen tant i tant a les "Mil i una nit", però en preciosa versió original d'una de les millors pel·lícules de Disney, "Aladdin" (1992). L'Alan Menken dóna el millor d'ell mateix en la música... I no direu que la imatge no és apropiada... Un luxe fantàstic en una entrada de boat immens on al capità li xorren els diners i la princessa passa de tot perquè tot eixe excés no va amb ella... Val, no té massa a veure amb els Omeies ontinyentins, només la procedència damascada i el luxe immens de les vestidures, però això de l'entrada s'adiu prou amb Ontinyent... Qui tingués un geni (i si és el Robin Williams millor) per tal d'organitzar i pagar en un moviment de dits i sense preocupar-se'n massa de crisis ni idees... Ah, i hi ha, pel final, estora màgica.. Vosaltres, si sou de per ací, ja m'entendreu...

El joc musical: BUCANERS

2010-08-14T01:10:00.000-07:00

Em fascinen els Bucaners... potser perquè no mai els he pogut entendre. Pirates cristians? Quan en la nostra història si els pirates ens eren musulmans i moriscos...? Ah, quan varen anar cap el Carib i tot això... Poc cristians es mostraren llavors...! No passa res, que han arribat a representar la mateixa defensa de costes foral valenciana (sí, però això no els toca als Fontanos?). Xe, deixa ja de filar tan prim i disfruta, que tenen coses bones. En vols una? Escolta la marxa "Bucaners d'Ontinyent" de Miquel Àngel Sarrió i fliparàs. Tanques els ulls i et trobes en una nau camí de l'Illa de Tortuga...

I com no, en homenatge al seu esperit iconoclasta i atrevit, ens atrevim a reflectir ací - potser previsiblement i tot- la gran banda sonora que "Pirates of the Caribbean: The curse of the Black Pearl" (2003), de Gore Verbinski. Ací, Klaus Badelt i Hans Zimmer, literalment, se n'eixiren...

I ara aquesta curiositat. La banda de cornetes i tambors del "Cristo de las Tres Caidas" de Sevilla, tocant la mateixa melodia en marxa processional. Si voleu, passeu-m'ho com homenatge a la comparsa dels Bucaners per aquella vegada que en la "Baixà" va ploure tant i foren els únics cristians que acompanyaren el Crist fins a Sant Carles... Jo, per la meua part, ho dedicaré a tres Bucaners confrares meus de la Soledat a qui m'estime moltíssim...

Nit de l'Albà....

2010-08-14T00:53:00.000-07:00

No vaig poder assistir pel fet de la pluja, però a l'any que ve no m'ho lleva ningú, perquè va ser tot un plaer i també una emoció ben gran el poder seguir-ho per internet...

I d'internet, del YouTube, ens ve aquest primer vídeo que recull la meravella de la Imperial, la Palmera de la Mare de Déu. Bones festes, Elx. La nostra glòria com a poble? El Misteri....

El joc musical: CIDES

2010-08-13T01:29:00.000-07:00

Val, tenen fama d'incongruents, però no els ho prengueu a mal. Això de defendre la idea del Cid i després dur no-se-quantes quatribarrades no casa molt bé històricament, però ja sabeu com se'ns volia i vol embotir com a pròpia la història d'aquell senyor medieval castellà que servia a qui millor li pagava. Hui, hi ha molts d'aquestos encara...i ben valencians! Ells, els festers cides del meu poble, almenys tenen escusa. Quan els van fundar en les darreries del temps de Paco Pantano (Quico Polaina pels amics) volien dir-se "Conqueridors" i ja tenien el vestit, però clar, allò sonava massa...

I a la fi, com que tot va igual i del Cid no se sap res, quan el gran Miklós Rózsa va venir per ací per tal de fer la música per a la pel·lícula "El Cid" (1961) d'Anthony Mann, un western superxulo amb el Charlton Heston amb espasa i no rifle i Sofia Loren més potent que no ell... es va trobar que del Cid i la seua època, res de res... I ja veus el Règimen de Paco Pantano enviant el seu gran tècnic a sou, Ramón Menéndez Pidal, per explicar-li a l'hongarés qui era aquell glorífer Rodrigo i tal... i a la fi, va acabant suggerint-li el de sempre. Agafe vosté el "Llibre Vermell de Montserrat", que encara que siga català, és el que més s'aproxima a l'època. No ho dubte vosté, afuselle'l... Ah, i també tenim alguna cantiga gallega que...

I per això aquesta obra tan bonica i tan epicista... Melodies arcaiques castellanes? Què va.....

El joc musical: TAIFES

2010-08-13T01:10:00.000-07:00

I per a taifes, la nostra, la de Dénia. I per a Dénia que cante, amb permís d'Eva, son germà Carles. Mare quina veu i quin sentiment quan canta coses nostres amb arrel morisca... Heu escoltat el seu disc "Tan alta com va la lluna"? Tan alta com la dels Taifes del meu poble... I ara que tinc un germà i el nebot d'aquesta nissaga...

Una petenera preciosa per ells...

El joc musical: MARINERS

2010-08-12T00:49:00.000-07:00

Pel que fa als Mariners d'Ontinyent, comparsa degana junt els Estudiants i mare de tantes bones comparses i bons festers, i enguany ja centcinquantenària... Això, que tinc una triple apreciació... La primera és l'èpica i històrica, res més faltaria. Representants de la nostra antiga armada, la que conquerí la Mediterrània fins el punt que el nostre més gran almirall, en Roger de Llàuria, primer senyor de Cocentaina, arribà a dir que no podia circular cap peix per la nostra mar si no duia en la cua la bandera del nostre poble, la del rei d'Aragó... I com era de feliç contant-ho el cronista Ramon Muntaner... Res, que arribàren a fer de tot, i si acabem fent cas al Jordi Bilbeny, arribaren els primers a Amèrica si és que Colom era cavaller i polític barceloní, o potser ciutadà de la Gènova de Tortosa o de Mallorques, o si va nàixer ací a la vora, al Genovés... Siga com vulga, mar i èpica, mentre con conega cap pel·lícula sobre Magalhaes i Elcano, cal que siga aquesta, "1492: Conquest of paradise", pel·lícula publicitària de Ridley Scott (1992) amb una música més que preciosa del grec Vàngelis....

Però els mariners, amb el pas del temps, els pobres, mai no sabies si els canvis de vestuari els afectaven altres coses i acabaren fent que la meua infantesa, en esperar que passaren i aplaudir-los, fora amb aquelles robes tan americanes, i amb les músiques barrades i estrellades de Sousa... Res, que arribàrem amb ells els ontinyentins a conquerir New York i tot... (no ens atrevirem a tant... tranquils).

I la tercera visió, la més xula de totes per a mi, és la seua història popular com a una de les més divertides i bones de les comparses, amb mil facècies i responsables, amb els estimats Contrabandistes, del més divertit i digne dels actes morocristians ontinyentins, el Contrabando. D'ací eixe humor que per a mi destil·len, un bon humor que, em perdonareu, un servidor relaciona amb aquelles cançons marineres de, justament, la Marina, que els defineixen els Mariners -els de veritat, no els nostres de secà- d'una manera divertida del tot... I que no s'ofenga ningú, això mai.... Primer la versió per a dolçaines sonada pel Mal Passet de Cocentaina...

... I ara que ja vos és familiar, la versió completa d'Urbàlia Rurana i la Romàntica del Saladar! I ben fals és que no vulguem saber res d'ells! Esperem en candeletes la capitania d'enguany i, sobretot, el Contrabando... ai!

El joc musical: MOSSÀRABS

2010-08-12T00:18:00.000-07:00

I és que, amb els Mudéjars, van units sempre els Mossàrabs, més que siga perquè els qui no són d'ací prop s'acaben de marejar. No només pel nom tan paregut a oïdes foranes, sinó perquè la seua representació és d'allò més curiosa. Vejam. Són els cristians que es van quedar amb els nous senyors musulmans vivint tan tranquil·lament... sempre que pagaren els corresponents impostos. Sempre pagaven les tornes a qualsevol conflicte que hi hagués amb els Cristians perquè els tingueren a tall de quintacolumnistes. Diuen que a València, amb la cosa del Cid, se'ls carregaren a tots i quan arribà Jaume I, palmes. Alguns il·luminats insisteixen en la idea contrària, que ja parlaven valencià, tenien fallera major, importaven taronges de la Xina i contaminaven com ara l'Albufera... Una tòpica estampa costumbrista...

Però els Mossàrabs del meu poble són seriosos i són molts. Potser perquè com a tot arreu són cristians i ací són moros...

A l'hora de la festa, amb això de desfilar en els alardos amb vestits diferents per esquadres, semblen més un regne de taifes que no altra cosa. Però quan es prenen seriosament una cosa i saben que farà saó, tots a una... Així que no els estranyarà gens a estos cristians moritzats que els posem un fragment preciós d'una missa mossàrab. Ells saben bé què és això... bé coneixen els seus origens i han fet perquè els coneguem tots els ontinyentins amb l'organització d'alguna ací mateix... Així, la "Capilla Gregoriana del Santisimo Cristo del Calvario de Merida" interpreta l'himne del Glòria de la "Reconstruccion de la Misa Mozarabe de Santa Eulalia". Mereixeran menys els Mossàrabs del meu poble que un glòria?

El joc musical: MUDÉJARS

2010-08-11T02:03:00.000-07:00

Ai la cultura mudèjar... És una de les que més ens complauen en ser fruit net dels valencians d'arrel musulmana que es quedaren entre nosaltres arran de la conquesta cristiana... Poc d'ells tenim, que bastiren ses torres i esglésies allà per l'Aragó, amb rajola i ceràmica bellíssimes. Ací, ens queda la memòria d'Al-Àzraq en primer lloc, i totes les llegendes del Moro Blavet, i després tota la nostra cultura popular que, en ser els mudèjars moriscos, ens llegaren...

Per això aquesta bella cançó basada en una cantiga d'Alfonso el Sabio, i tocada per Eduardo Paniagua, tot un mestre en aquests afers, i dita "Alarifes mudéjares", constructors d'estels i cants...

Però després, i ja de pel temps renaixentista, un record a tota aquella rondallística morisca, els romanç de moro que ompliren de més llegendes passionals encara tota la península... Ai els mudèjars...!

El joc musical: FONTANOS

2010-08-10T00:50:00.000-07:00

Aquesta sí que és bona..., que no seria capaç de trobar res així adequat pels Fontanos perquè a Ontinyent no hem cuidat mai això de conservar i potenciar la nostra pròpia cultura musical... Dona, potser sí respecte a algunes coses, però clar, una superproducció cinematogràfica? La darrera és la que va fer Maximilià Tous allà pels anys 20 del segle passat i mira com va acabar l'home (diuen que per culpa dels Kàbiles, begut, despullat i en la mosquitera...). Però és que no cal, no cal... Val, els Fontanos són altre dels "exèrcits fantàstics" del nostre poble... perquè si volgueren representar la vella Soldadesca, les milícies effectives, el Sotmetent... estan molt lluny estèticament. Però és que va haver un temps que es preocupaven per algunes coses d'aquelles de la nostra cultura social... Va ser quan els vam proposar tot allò del Ball dels Cavallets, per l'any 1999 i en una Ambaixada que encara és recordada... Ells varen ser part fonamental en la recuperació d'un ball que va eixir redó... I res, per què no recordar-lo ara amb el joc aquest que ens duem entre mans amb ocasió del cent i cinquanta aniversari? L'èpica més nostra i casolana..., la nostra història feta ball procesional... Potser siga d'allò millor que mai podrà una comparsa morocristiana regalar al seu poble...

La música, com no, de Saül Gómez Soler. No voreu cosa més encertada...

"Xabat", marxa mora de Saül Gómez Soler

2010-08-08T09:25:00.001-07:00

El joc musical: ARQUERS

2010-08-04T00:01:00.000-07:00

Sabeu que tinc especial predil·lecció pels Arquers del meu poble. M'agradava molt el vestit de Robin Hood que duien quan jo era xicotet, i les carrosses espectaculars que feien... i a banda, a acabat sent de les històriques de deveres... només que l'exèrcit foral d'Ontinyent, les Milícies Effectives que donarien pas a la Soldadesca, eren més especialistes en ballesta que no en arc... què vols que fem?

Dóna igual. "mone" a la tradició anglesa. Cau Robin Hood vulgues o no vulgues. A mi, musicalment, la que més m'agrada de totes les que he pogut escoltar és aquesta, la banda sonora de la pel·lícula "Robin Hood, Prince of Thielves" (1991) de Kevin Reynolds. La música anava a càrrec de Michael Kamen... Que la disfruteu, perquè paga la pena...

"Dimní", de Saül Gómez Soler

2010-08-03T23:31:00.000-07:00

Ací teniu la gravació que vàrem fer a la plaça de bous de Bocairent el passat diumenge dia u d'agost. En aquesta ocasió vos oferim "Dimní", un ballet que Saül va fer pels Mossàrabs d'Ontinyent i que és d'allò més èpic... La gent de l'Aljub va posar molt d'interés. No vos podem dir qui els acompanya perquè la presentadora de l'acte no ho digué. Com tampoc digué cap cosa de trellat sobre l'obra. No sé què li passaria, però mai no havíem presenciat res així. Agafa i a meitat presentació... se'n va!

"Sagittarie", de Saül Gómez Soler

2010-08-03T01:29:00.000-07:00

Ací teniu la interpretació de l'obra "Sagittarie" de Saül Gómez Soler tal i com la van sonar els músics de la Colla el Mal Passet de Cocentaina, en el seu seté concert de música festera, celebrat al Palau Comtal socarrat el diumenge 1 d'agost de 2010.

Perdoneu la mala qualitat del so. És cosa de la meua càmera, que no acaba de resultar...

El joc musical: MOROS ESPANYOLS

2010-08-02T02:41:00.000-07:00

Els qui no són ontinyentins, això de "Moros Espanyols" els fa una certa gràcia... Quins moros dius? Quins de tots? Històricament, ves a saber què o qui volien representar. És un dels "cognoms" més curiosos que podreu trobar entre els moros valencians, val, d'acord. Però pels qui som ontinyentins i ens els estimem, ni mirem eixes coses. Ho tenim tant dins nostre això de "Moros Espanyols" que cap problema hi ha, ans al contrari. Que si ens faltaren, perdríem bona part de la nostra tradició, del saber i voler fer festa.

I per tractar musicalment els nostres estimats Moros Espanyols, anem a incomplir la nostra pròpia norma... No podem fugir, perquè el què vos oferim és, certament, impagable... Ho mereixeu si ens heu seguit fins ací i ho mereix la comparsa... Així que, per primera vegada en el joc, una música "festera"...

Resulta que si aquesta entitat ontinyentina és coneguda arreu ho és per una marxa mora impressionant, la primera que es va dedicar a una comparsa d'Ontinyent. Sí, bé ho sabeu tots. "Moros Españoles" de José Pérez Ballester. Quantes vegades l'hem taral·lejada, veritat?

Però sabieu que la filà Pirates d'Oliva usava de la marxa per desfilar en els anys 50... Cap problema si no fos que aquesta entitat saforenca és cristiana... i la feia sonar amb ritme de pas-doble!
I la trobareu gravada en el cd "En roig i negre", 60 anys de música pirata... Al·lucinant...!

Els puristes, per favor, que guarden les pedres aquelles del pecat i que s'encenguen el puro, home!

L'esperat concert de l'Aljub

2010-07-30T00:31:00.000-07:00

Com ens ho fan arribar, nosaltres ho publiquem. I a més, procurarem acostar-nos, perquè s'ho val...

El proper diumenge 1 d'Agost a les 18:30 hores, se celebrarà el LXI Concert de Música Festera a càrrec del Grup de Xirimiters i Tabaleters l'Aljub de Bocairent, sota la direcció d'en Jordi Sempere Azorín.

També es farà l'entrega de premis de les competicions i concursos que s'han portat a terme amb motiu d'esta festa.

S'interpretaràn les següents obres:

1 PART

- Carregat de Bombo (Pas-doble) – Antonio de la Asunción

- Tabal i Saragüells (Pas Masero) – Mario Roig Vila

- Xavi Pascual (Famfàrria Mora) – Damián Molina Beneyto

Director Convidat: Damián Molina Beneyto

- Per què Plores Xiqueta? (Música Sefardita) – Anònim

- Aquelarre (Ballet) – Antonio de la Asunción

* Col.laboració: Ballet Esther Balsalobre

2 PART

- Paquito el Chocolatero (Pas-doble) – Gustavo Pascual Falcó

- Draps Bruts (Ballet) – Francisco Valor Llorens

Col.laboració: Alumnes de l’Escola de Tabal i Dolçaina de l’Aljub

- Dimní (Famfàrria Mora) - Saül Gomez i Soler

Col.laboració: Grup de Metalls de l’Associació Unió Musical Bocairent

- Aenle (Marxa Cristiana) – José Mira i Berenguer

Col.laboració: Grup de Metalls de l’Associació Unió Musical Bocairent

Director Convidat: José Mira i Berenguer

- Santiago Capitan Abencerraje (Famfàrria Mora) – Saül Gomez i Soler

Col.laboració: Grup de Metalls de l’Associació Unió Musical de Bocairent

Agrupació Coral Bocairent (Director: Damián Molina Beneyto)

Soprano i Pianista.

El joc musical: KÀBILES

2010-07-29T01:46:00.000-07:00

I com que els Kàbiles sempre han estat un món apart, tampoc no he tingut dubtes... Cal afegir-los al joc amb una melodia ben bonica, s'ho mereixen perquè són potser els qui major bellesa han aportat a la nostra festa, i d'aires d'aquells musulmans potents, que diuen que enguany fan també 150 anys com a hereus que es consideren d'aquells primers "Moros del Riff". Sé que la cosa és discutida, però no passa res...

Un clàssic a Can Carrasca hem elegit. L'original i una versió perquè l'entengueu... Si és que...

Bruce Springsteen amb el seu "Worlds apart", i el més casolà, i més "morú" "Móns apart" de Maria del Mar Bonet... Si algú pensava que la combinació Kàbiles-Bonet no seria possible... Sí, provocador nat!

Al Desembarc de la Vila Joiosa...

2010-07-28T02:48:00.000-07:00

Ara mateix, pel cansament mateix del mateix viatge, poca cosa podem dir. Que encara estem meravellats per la proposta estètica que és el Desembarc de la Vila Joiosa. Abarca tots els sentits possibles, els atordeix atronadorament i eleva a un nivell molt alt la nostra infantil capacitat de sorpresa i bocabadament... Res, que hem tornat. Anem a fer la dormida de rigor i en tornar a la veritat quotidiana, us fem cinc cèntims d'allò viscut. D'acord?

El joc musical: ABENCERRAJES

2010-07-27T10:33:00.000-07:00

Si espereu que als lluïts "Abencerrajes" els endosem una música èpica i altiva, us equivoqueu de totes. Per això ja estan el "Santiago Capitán Abencerraje", "Roda Celest" i "Abenserraig" del meu germà... Jo, preferisc tirar cap a l'èpica del sentiment, de la senzillesa, de la bellesa que du la tendresa d'aquells jardins de Granada que tan enamorat em tenen. Aleshores, seguiré altre dels camins musicals que ofereix la música abenserraja de Saül, "Honorança", i faré memòria d'aquella família tan tràgica que llumena tantes i tantes llegendes a l'ombra de la serra Nevada i que, asseguts a l'Albaicín, només ens deixa que enamorar-nos dels colors que el capvespre reflecteix sobre aquell palau vermell que és l'Alhambra...

És entrar al palau dels Natzarites i trobar-te tota la vida rebel dels seus enemics darrers i iguals... I entre els senillars altius, les columnes primes i bessones, els artesonats divins i tanta ombra vestida de sol, me'ls imagine encara, feréstecs, sospitosos, actius, concisos, a la defensa d'aquell més jove dels seus que vol pujar al balcó de l'estimada natzarita i que és l'esposa del jalifa... Saben que poden acabar tots traïdors, vessant la sang del coll en qualsevol dels marbres de les fonts d'aquelles sales, però què importa, si triomfara l'estima... I tots, daga en mà, s'han vestit amb el negre de la nit més negra, amb ribets de blanc i daurat, com ho fan els abenserraig del meu poble...

Aleshores, només pot sonar que Tàrrega, els "Recuerdos de la Alambra", i si toca Narciso Yepes...

Tornen les Xerrades a la Fresca de Bocairent

2010-07-27T09:21:00.000-07:00

Novament ens arriba el programa de les Xarrades a la Fresca de Bocairent, una manera realment interessant d'aprendre i de compartir allò aprés tot i aprofitant els dies previs a les festes de Sant Agustí i en un ambient relaxat i ben adient. Enguany tindran lloc del 17 al 20 d'agost i s'hi celebraran al barri vell, cada dia a les huit de la vesprada i en la placeta de Sant Vicent.

I si després encara voleu més conversa i aprofitar que en fer-se tard la vertadera fresca es fa present, no dubteu en quedar-vos a sopar, que serà d'aquells populars i per cinc euros...

El programa d'enguany sorprén per la varietat. Ací el teniu. Sempre té alguna vessant que vos atraparà:

17 D’AGOST

■ “Republicans als camps de concentració nazis” a càrrec de Guillem Llin, Ángel Beneyto i Júlia Molina.

18 D’AGOST

■ “Passejant pel barri medieval” a càrrec de Miguel del Rey

19 D’AGOST

■ “El patrimoni industrial a Bocairent” a càrrec de Mari Llanos Iborra.

20 D’AGOST

■ “Tècniques de reproducció assistida” a càrrec d’Inma Molina Botella.

VII Aplec de Rondalles a Biar

2010-07-27T04:16:00.000-07:00

La cosa pinta molt i molt bé. El programa està ben treballat i el que es viurà és de veritat. Una bona alternativa a la falàcia ontinyentina del dissabte per la nit!

"Mozárabes 1960", del Mestre Ferrero. 50 anys.

2010-07-26T06:39:00.000-07:00

El passat dissabte 24 de juliol l'Agrupació Musical d'Ontinyent va fer la presentació del seu primer disc, un excelent i aconsellable enregistrament que fa homenatge al cinquantenari de la marxa mora, preciosa, "Mozárabes mil novecientos sesenta" del Mestre Ferrero, i que recull també un bon grapat de les obres per a banda que la comparsa dels Mossàrabs ha atresorat en els seus molts anys de fructífera història. Ací vos deixem allò que vàrem poder gravar de la darrera de les interpretacions, justament la d'aquesta obra homenatjada. Però feu, per favor, per fer-vos amb la gravació. Només per tindre a prop la peça "Al Morenet", la processó que Miquel Àngel Sarrió ha escrit pel Crist de l'Agonia d'Ontinyent, ja paga la pena tot esforç.

El concert també va ser d'allò més interessant, especialment en la seua segona part. Molt ben preparat des de la comparsa dels Mossàrabs en el seu "Sant Domingo" on els concerts sonen molt bé però on també queda clar que poc es pot fer quan hi ha molta gent incívica que tant li dóna si plou com si fa vent... Alguna cosa així és el que vam poder notar també amb els discursos emesos. A excepció feta del presentador de l'acte -correctíssim-, les dos devanides intervencions masculines es van dedicar sistemàticament a destrossar la nostra llengua. Una amiga examinadora de la Junta em va assegurar després, bastant emprenyada pel menyspreu mostrat, que ni l'Elemental...

Felicitats, Charlie Rivel...

2010-07-26T00:55:00.000-07:00

Sabíeu que el grandíssim pallasso que fou Charlie Rivel va arribar a actuar a Eurovisió? Va ser l'any 1973 i a Luxemburg, en un descans d'aquella edició, famosa per ací perquè una de les millors cançons que s'hi han presentat mai, l' "Eres tu" de Mocedades, va quedar en segona posició.
Ací teniu la meravellosa actuació del nostre pallasso més important hui que faria anys...

El "Cant de Sant Esteve d'Ontinyent".

2010-07-25T06:45:00.000-07:00

" Sant Esteve d'Ontinyent, / encén foc en caure el dia,
foc que diu devotament: / reseu tots l'Ave Maria!

El qui puja a Sant Esteve / matiner amb cor fidel
per unes mateixes passes / puja a l'ermita i al cel.

Sobre bancalats i serres / hui l'ermita esclata en gent,
que adora una hòstia enrogida / pels raigs del sol naixent.

Blanca enllunada de ciris / i de sol, per Ontinyent és,
l'ermita de Sant Esteve / flama de Pentecostés.

El sol, que cap a l'ermita / pujava esta matinà
al pondre's la cabellera / s'ha deixat allí enredrà.

En la Cova de l'Avern / el dimoni està rabiant,
quan al gloriós Sant Esteve / propet la festa li fan.

Sigues falla de l'Ermita / a cada poqueta nit,
llum de devoció cristiana / per a tot ontinyentí.

Per menjar amb apetit / i gojar santa emoció
esmorzar en Sant Esteve / i assistir a la funció."

Mireu què m'agrada aquest cant, que escriví fa uns cent anys el prévere ontinyentí Remigio Valls per tal de lloar Sant Esteve en la seua festa ontinyentina, celebrada hui des de fa uns pocs anys, que abans tenia lloc el Dilluns de Pentecosta. La música? La tradicional dels goigs... El sentiment, popular, animós, amable... Hi cap des de la romeria, una celebració d'allò més simpàtica, al dolentíssim dimoni de l'Avern, aquella cova de la que ens guarda sant Esteve i les seues campanes.

Si sabéreu com m'estime aquell racó de món beneït per les llums, i el sol i la lluna...

el joc musical: ALMOGÀVERS

2010-07-24T04:10:00.000-07:00

De menut, m'agradaven molt els Almogàvers d'Ontinyent gràcies a una capitania preciosa que feren, i pel que representaven. De més crescut, flipava amb les històries de Roger de Flor i tot allò que contava d'ells Ramon Muntaner en la seua genial Crònica... El "Desperta Ferro" és un crit que sempre m'ha fet molta gràcia, i m'enorgullia que fos cridat pels millors guerrers medievals, els de la meua terra...(diuen que no hi havia millors almogàvers que els de l'Ontinyent medieval...). Per això vaig flipar tant amb una flipada de pel·lícula de dibuixos animats que es va fer el 1990, dirigida per Jordi Amorós.

Es deia "Desperta Ferro" ("El grito del hierro" es traduí al castellà) i el poti-poti que muntaven era d'allò més gran. La història anava d'un xaval, justament dit Llúria, com el nostre gran almirall i comte de Cocentaina, que no sé en quin embolic es fica que es veu en mig de la nau de Roger de Flor, que està duent a terme allò tan dolent de la "Venjança Catalana", que la nomenes a Grècia i encara tremolen... Res, que t'apareix el Drac gaudinià del Parc Güell ben viu i simpàtic (m'agrada tant que en pelutx i tot el tinc a casa) i l'anomenen Xiulet. I apareix també un fong psicotròpic del tot, l'All-i-oli...., i el lloc on acaba tot és la Sagrada Família, i apareix encara Ramon Llull (xe, sempre el Doctor Il·luminat pel mig...) donant bons consells... i demanant favors! Ah, i per si faltava res, ses majestats en Melcior, Gaspar i Baltasar també van en dansa... supose que només perquè els de la Trinca hi ficaren les veus...

El millor del tot de la pel·lícula era la música. Va signada per Carles Cases, però es nota per tots els llocs la petjada d'un ajut de primera, sant Lluís Llach. És aquesta que vos presente, "Desperta Ferro", una mena de "marxa cristiana" signada per Llach? I més que en té...

Venim de la Terra
i anem mar enllà.
Busquem la conquesta,
busquem gaudir i gaudir.
Fent camí cap el somni que crida
"Desperta Ferro Desperta"!

El joc musical: CONTRABANDISTES

2010-07-23T12:42:00.000-07:00

Vinga alegria que arriben els Contrabandistes. I a ells, i amb aqueixa mateixa joia que duen i que encomanen per allà on passen, només els podem atribuir dues peces. Una em negue perquè la considere ja passada de rosca, tòpica indeguda i gens apropiada. Seria qualsevol peça de la "Carmen" de Bizet... A més, ja la van destrossar massa i molt en la darrera capitania cristiana alcoiana... Res, que en queda una altra dins el farcell. Quina pot ser? No hi ha d'altra segur que aquesta en la memòria col·lectiva de la gent del meu temps quan parlem de pressumptes bandolers que anaven des de la Sierra de Ronda i Sierra Morena fins a la Serra de Bèrnia... i més enllà que pugueren, que no podien perquè estava el mar i llavors serien Mariners o Bucaners...

Xe, Curro Jiménez...! Ho havíeu endevinat, veritat? Ésclar! Simpàtica, atractiva, identificativa com cap altra... Romàntica, amb la seua èpica interna... La banda sonora d'una sèrie de televisió mítica que va ser emesa per televisió espanyola de 1976 a 1978 i que va fer popularíssims Sancho Gracia, Álvaro de Luna i José Sancho. La melodia aquesta, crec que és d'Antón Garcia Abril i de Waldo de los Rios, si no m'equivoque. I si m'equivoque no passa res, m'ho feu saber i ja està, ho corregim...

Però clar, nosaltres som valencians, i tenim una llum i un vent diferent... I clar, contrabanders, bandolers i roders ben ferms i famosos, com Jaume el Barbut de Crevillent, el guapo Jacinto Rovira d'Aielo de Malferit i el Gatet d'Otos... Per això i per tot, no puc ressistir-me a oferir-vos la gravació de la versió feta d'aquesta peça amb el nostre instrument més genuí, la dolçaina... Ja veureu quina intensitat. Emociona i tot pensar en els nostres contrabanders festius, les grupes, els ballets com avancen... Quin art que tenen els amics del Mal Passet de Cocentaina...!

I em permetreu ara una dedicatòria, de les poquetes que farem en la sèrie aquesta. Jo sóc més del Contrabando de Cocentaina que no del d'Ontinyent, que sent com sóc nebot de Ximo Pota mala cosa seria eixa sinó... Però ai els Contrabandistes del meu poble... Per això, deixeu-me que recorde ara, amb aquestes melodies, un Contrabandista ontinyentí d'aquells que són bons i senyors, mon tio Toni Vila, i també a dos contrabandistes menuts (i confrarets meus) per qui guarde molta estima, Sergio i Ricardo... Bé s'encarrega son pare d'ensenyar-los eixa gràcia i la sal que comporten ser contrabandista... per més que sospite que li s'avançaran per un costat i ho sabran tot abans encara del que ell imaginaria...

Ai els contrabandistes embusters, que no tenen un dobler i van promentent el diner per a comprar-se cuixot.... (em perdonareu l'atreviment també, que em perd la representació del "Contrabando". No l'heu vista mai? Quedem el dissabte 21 d'agost pel migdia a la Plaça de Dalt del meu poble. Hui per hui, del millor de la festa sencera...)

Antonio Ferrándiz Montava llegirà el Privilegi de la Fira de Cocentaina enguany

2010-07-22T01:18:00.000-07:00

Encara no hem arribat a les festes de Sant Hipòlit i la calor ens aclapa, però la Fira de Tots Sants ja s'està peparant. Prompte en sabrem el cartell, que esperem feliç i bell...

Ara, de moment, s'ha anunciat que el "Privilegi" de la Fira, aquell escrit del rei en Pere el Cerimoniós que donava permís per fer la festa, serà llegit per un músic. Si l'any passat fou el torn dels hereus de Gustavo Pascual Falcó, enguany li pertoca l'honor a Antonio Ferrándiz Montava, que arriba als seus 90 anys i és ara el músic en actiu amb major carrera a Cocentaina. És, a més, autor d'obres per a la Festa, com ara "20 d'Abril", "Rosdal" i "Amics de la música"... El passat vint-i-u de maig, fou el músic encarregat de dirigir el "Paquito el Chocolatero" en la inauguració del monument als músics contestans...

L'enhorabona més cordial. Procurarem no faltar a l'acte...